El segon Escrit

Aquest és el segon dels escrits que he fet, fins començar aquest bloc.

Sempre m’ha agradat escriure per deixar anar tant l’alegria, com els pensaments. De petita ja tenia diferents diaris. I quan estava embarassada no podia ser menys. Després vaig seguir amb un altre on anotava tot el que anava fent la petita i com anava creixent.

I quan vam començar teràpies i ens vam començar a centrar en les seves dificultats i preguntar-nos que estava passant, vaig deixar d’escriure. En aquells inicis només podia escriure coses tristes, només recordava anècdotes doloroses, que m’omplien els ulls de llàgrimes (com aquest segon escrit). Per tant, vaig deixar de fer un diari i escrivia de, tant en tant, per mi. I així fins ara.

Aquest segon escrit el vaig fer al poc temps de fer l’anterior, al juliol 2015, just quan començàvem a veure com canviarien les coses. Com podreu veure en dos mesos de diferència, els daltabaixos eren evidents. I així continuen. Potser algun dia acabin, però de moment és el que visc.

Si em seguiu veureu que tindré dies més eufòrics i dies més baixos. I no sóc persona de dur “careta”. Els que em coneixen ho noten i, els que no, veuen una persona amb mirada perduda que intenta mantenir un petit somriure.

Ara us deixo amb l’escrit:

M’he convertit en una persona grisa, sense colors.
Jo no era així. Miro el diari de la meva filla de fa dos anys, i no em reconec. El to amb el que escric, les paraules que descriuen tot el que fa,… tot és alegria, entusiasme, felicitat. Tot en ella és perfecte.
Passo les pàgines del diari endavant. Un any. I hi veig prudència, temor.
Ara no escric al diari. Mentida, ho faig però molt de tant en tant, sobretot fotos, poques paraules. El diari de la meva filla era bonic, ara es trist. I no vull escriure res per ella trist.
Intento lluitar, intento ser positiva. De debò que ho intento. Però dies com avui hem poden. No puc.
I que ha passat avui per trencar-me? Per fer-me sentir tan cansada de tot plegat? Res.
No puc entendre, com la persona que més estimo pot més que jo.
Les rabietes. Cedir sempre, per la por a la rabieta. Com odio aquestes rabietes. No suporto quan veus que estirarà els cabells, quan veus que s’aproxima la turmenta… Em supera. Me l’estimo, l’estimaré sempre i sé que és diferent, però hi ha dies que no puc. Em guanya i jo em rendeixo.
Busco, busco i busco, solucions. Llibres, escrits i més llibres cauen a les meves mans. Alternatives. Aprendre a gestionar-la. Vull que sigui feliç, però no ho aconsegueixo. Sé que és un procés llarg, però estic molt cansada.
Hi ha dies que no veig el final del túnel. Tots diuen que passara, jo vull tornar enrere, a fa dos anys, on reia a “carcajades”, per qualsevol cosa que li feies, quan començava a caminar i tot al seu voltant desprenia felicitat.
Avui estic molt trista. A la llar d’infants ha estirat els cabells a tots els nens. Estarà cansada, la calor, em deia la monitora… No li agraden el jocs d’aigua em deia! Perdona? Però si ella és com un peix, on hi ha aigua no surt!. A teràpia a estat bé, sort d’això.
Però a casa… ha estat un plor rere un altre… Potser si que estava cansada o feia massa calor.
Avui no puc més. Demà quan la vegi i em somrigui, m’oblidaré de tot per un moment. Només per un moment tornaran el colors a la meva vida, l’ombra dels grisos la tinc enganxada i se’ m fa molt difícil fer-la marxar. Ho aconseguiré….

Ara després de gairebé dos anys, puc dir que la meva filla és feliç, molt feliç! I què jo ja no sóc grisa, estic començant a agafar colors.

Cada dia riem a “carcajades” juntes! I ens diem que ens estimem!

Dies grisos com el d’aquest l’Escrit n’hi ha, però aquests cada cop duren menys perquè si una cosa he aprés, és que ella és una gran lluitadora i jo lluito amb ella.

platja
fent guerra de sorra 🙂

4 respostes a “El segon Escrit

  1. Mònica

    M’ha encantat sobretot la frase de “ara després de dos anys puc dir que la meva filla és feliç, molt feliç!!I que jo ja no sóc grisa, estic començant a agafar colors”… és preciós això que has escrit… que cada dia conecteu, rieu com boges i us dieu que us estimeu… és fantàstic… i aquesta connexió és el millor del mon, amb aquesta connexió els grisos han de quedar moooolt lluny i tot ha de ser brillant i amb pampallugues… sou fantàstiques. Bona nit guapa.

    M'agrada

  2. Jordi Ch

    Uf. Bona tarda Cristina, quin patiment i l’heu volgut passar força sols, potser és el què calia, m’agrada que els dies comencin a tenir color, per tu i per ella, per ells i per elles, per la família i els amics. Vinga força i endavant.

    Per cert que al Berguedà la tardor és groga i ocre, la primavera és verda i desperta vida, l’hivern és blanc i gèlid i a l’estiu…. tota cuca viu. Casa meva és casa vostra ¡ ¡ ¡ ¡

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s