Amistats que desapareixen

Fa uns dies vaig tenir dos malsons seguits. No sóc persona de recordar el que somio i menys dos. Però ho vaig passar molt malament i no me’ls podia treure del cap. Especialment el primer.

I els vaig escriure i compartir amb la meva petita tribu. Elles em van ajudar a entendre que potser una vella amistat, l’havia deixat per perduda definitivament i el somni així m’ho confirmava.

Us transcric que vaig escriure del meu somni i després us comento.

Estàvem juntes una amiga de la infància i jo. Al somni érem petites. Jugavem en un lloc com una fàbrica antiga i es podia percebre la nostra felicitat. Anàvem agafades de la ma, rient, saltant, cantant cançons…

Part de la nostra juguesca era agafar una espècie d’ascensor. Havíem de saltar per agafar-lo i jo saltava primer, aconseguia entrar, em girava, la mirava i li deia salta depresa! però ella s’esperava i jo ja veia que no li donaria temps d’arribar al meu costat dins de l’ascensor. Ho intentava, ella sempre ha estat molt valenta i no es volia quedar enrere. Jo la volia ajudar. Però era petita, fins i tot semblava més petita, els braços no m’arribaven i no podia agafar-la. Cridava perquè algú ens ajudes, li cridava que s’agafés. Ella em mirava i feia que no amb el cap. Els seus ulls ben oberts que em miraven. La meva amiga queia al buit. Jo veia la seva cara de desesperació. I al final sentia el soroll de quan tocava a terra.

Em vaig despertar amb tot el record. Però sobretot amb la imatge de la cara de la meva amiga. Una cara de… m’has fallat. S’havia acabat la nostra amistat per sempre. Tristor amb barreja de por.

Perquè us escric aquest somni? Per dos motius. Perquè avui m’he llevat recordant-lo, aquest cop sense por. I, segon motiu, perquè ha aparegut la CULPA, en aquest cas per una AMISTAT, durant uns anys la culpa ha estat una paraula amb la que he anat molt de la mà.

Avui us vull escriure sobre les “velles” amistats.

Perdre amistats és un procés normal. Només falta que busqueu per internet el munt d’articles que en parlen. Però des que la petita ha anat creixent i han aparegut les seves dificultats, hi han hagut pèrdues importants. Una d’elles l’amistat del somni. Simplement va desaparèixer. Sempre havíem tingut èpoques de parlar més o menys. Però als fets importants sempre hi érem. Podíem estar mesos sense parlar, però quan ens veiem o trucàvem recuperàvem el temps perdut. La nostra complicitat era increïble. Amb una mirada ens ho dèiem tot. I què va passar? No ho sé. Sempre he pensat que hi ha dues versions d’una mateixa història. I la meva la tinc clara: va deixar de trucar-me per dates importants on sempre parlàvem, va deixar de compartir fets importants de la seva vida (alguns alegres i altres que no ho eren) i va desaparèixer quan més la necessitava.

Amb això no vull dir que ella en sigui la responsable. No, rotundament NO. Segur que jo m’he perdut molts fets importants de la seva vida i, coneixent-la, els té ben guardats al seu cor. Però quan jo lluitava per entendre un diagnòstic i per deixar de plorar, no tenia ganes per res més. I, simplement, va desaparèixer. Avui em fa mal pensar-hi, però ja està i ho tinc clar.

Quan vaig explicar el somni a la meva tribu de noves amistats, hem van fer veure que he tancat una etapa i ja he deixat per perduda l’amistat amb ella. Tot és anar superant etapes i espero haver superat una més.

És un fet comú entre les meves amigues de nens amb dificultats, veure com les amistats d’anys van desapareixent. Veure com no t’entenen i com intenten treure importància al que ens passa. Alguns dels comentaris desafortunats que ens fan, són com petites punxades.

Molts cops tenim una dualitat, voler quedar amb ells i no voler per por a marxar a casa trista, molt trista.

A la meva vida, la única que m’ha fet molt mal perdre ha estat la del somni. La resta han marxat i les he deixat marxar.

I les que s’han quedat és perquè m’han entès a mi i a la meva petita.

M’han ofert estones per desconnectar amb els seus fills o sense.

Han jugat amb la meva petita.

No m’han mirat amb cara de pena.

M’han dit el que pensaven sense treure-li importància.

M’han deixat espai, quan el necessitava, però s’han quedat a la vora esperant a que les necessités.

Han estat per parlar de la petita o per parlar de qualsevol cosa.

Hem comentat els seus neguits i problemes, perquè no oblidem que elles també en tenen.

Hem pogut riure juntes o hem plorat a un restaurant, a un bar o on fóssim.

Hem tingut trobades soles per, simplement, relaxar-nos.

Aquestes són les amistats que necessitem. Que hi siguin.

Que t’ajudin. Que vulguin compartir sense jutjar. Dient les coses com les veuen, no com voldríem veure-les. Sinceres. I que et donin el teu espai sense oblidar-te.

Tinc sort de tenir-les. Gràcies per ser-hi sempre!

Us estimo molt 😘

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s