La meva gran lluitadora

Des dels 19 mesos de la petita lluito per ella. M’esforço a ser millor persona i mare.

Intento aprendre i rodejar-me de gent positiva que m’entengui.

M’allunyo dels que m’arrosseguen a les ombres de les que miro de sortir dia rere dia.

He deixat molta gent pel camí. M’he quedat amb tots aquells que han patit amb mi, que han entès el que necessitava i han estat quan calia. La resta ja no m’importen.

He trobat persones increïbles. Persones que tenen sempre a mà el seu temps. Per trucar-te, per enviar-te un missatge o per quedar. No són gent que els sobrin les hores . Són com jo. Lluitadores. Treballadores. Patidores. Persones que no es rendeixen, tot i les dificultats que la vida els ha posat davant.

He aprés molt d’elles i cada dia continuo aprenent amb elles.

Vaig tenir la sort de buscar i trobar-les. I gràcies a aquestes persones, jo també intento ajudar quan veig gent perduda. Pares i mares que se senten desorientats. L’ajuda que jo els intento donar ara, serà la que ells oferiran quan un altre la necessiti. Igual que van fer amb mi fa uns anys.

Si pogués voldria canviar aquest món. On la paraula inclusió queda maca en un paper però costa fer-la realitat. M’agradaria tirar endavant projectes per fer-ho. El meu cap pensa, però les idees soles no van enlloc. Algun dia espero poder convertir algunes de les idees en realitat. Sé que és difícil fer-ho però a la meva filla li ha tocat una mare guerrera.

Avui una mare em recordava com és de dura la nostra vida. Molt. Si no ho vius, no ho saps. Reconec que algun cop hauria volgut sortir corrents. Desconnectar. Explotar. I em culpo de pensar-ho perquè la gran lluitadora d’aquesta història és ELLA.

Ella no ha triat ser com és, tenir aquesta malaltia i aquests trets. Ella pateix frustracions perquè no entenem que vol o que no vol. Ella s’esforça el doble o triple que la resta de nens de la seva edat. Ella té dies dolents que m’arrosseguen perquè no puc entendre el seu món al 100%. I algunes de les seves actituds em deixen KO. Ella té el mateix dret a queixar-se que jo, que tu. Potser la manera de fer-ho no és la més adequada, però és la seva manera. Poc a poc, i amb l’ajuda dels terapeutes l’anem entenent més i esperem poder aconseguir que ella pugui expressar-se millor, per a què els seus dies siguin tan bonics com el seu somriure.

Així que he aprés a gaudir dels detalls que va superant. Faig mirada enrere i veig tot el que hem caminat i el que hem superat. L’estimulació i les teràpies que fem amb ella l’ajuden a ella i a nosaltres.

Aquesta petita de 5 anys, és la meva força, tinc dies baixos i febles. Però quan supero aquesta foscor, la miro i veig per tot el que hem passat i llavors tiro endavant amb més i més força.

Així que no ho oblideu mai. Puc plorar. De fet ploro molt, moltíssim . Però no us equivoqueu, sóc forta, molt forta. Sabeu perquè? Perquè ella és encara més forta que jo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s