Fa masses coses

Cert, fa moltes coses. Moltíssimes.

Cada dia va a l’escola amb els seus companys que tant l’estimen i que ella tant estima.

Va amb un somriure. I, normalment, també marxa amb aquest somriure. Quan no surt saltant-me a sobre o xerraire, és perquè alguna cosa no ha anat bé.

Per ella l’esforç diari de seguir als seus amics és dur. Recordo quan era més petita, a p2, ella no entenia pràcticament res del que li deien. Us podeu imaginar viure en un lloc on hi ha 18 nens amb tu i una mestra, on tots parlen i et diuen coses i tu no els entens? On tu vols dir alguna cosa i no t’entenen?

Ara vull que imagineu el què us diré, m’agradaria que us possessiu en la seva situació (la idea és de la Marlene Horna he intentat reproduir-la el millor possible, ella ho va fer molt millor al curs d’HSS d’aquest estiu):

Imagineu que esteu en un lloc on no enteneu què diuen els que us envolten. Intenteu parar atenció a les converses, però res. Voleu parlar i comunicar-vos amb ells però et miren, somriuen i marxen sense contestar-te.

Vas camí de la feina i algú t’empeny ben fort per entrar al metro, per darrera i sense esperar-ho.

Estàs al metro o a l’autobús i la persona del costat es recolza a la teva espatlla i es posa a dormir.

Estàs dinant tranquil·la i la gent no para de mirar-te. No estàs fent res, no t’has tacat, ni has fet malbé res, però la gent et mira malament.

Vas a fer un petó i s’aparten.

Com us sentiríeu? Ningú t’explica res, tampoc entens perquè fas les coses malament i intentes constantment fer-ho el millor possible. T’esforces per entendre què passa però a canvi reps males cares i, fins i tot, «càstigs» o crits.

Imagineu-vos que els vostres dies siguin així dia rere dia.

Ella podriem dir que ho viu semblant. Ha millora’t moltíssim en comprensió i llenguatge. I ha estat gràcies a totes aquestes “coses” que fa després de l’escola.

Ara ella pot entendre millor el món que l’envolta, però és un procés lent. Molt lent. I els nens van més ràpid que ella. L’esforç necessari per segons quines situacions, provoquen que ella estigui amb un nivell d’alerta molt elevat.

Aquest nivell d’alerta ha baixat amb la millora del coneixement del seu propi cos (gràcies Núria) i a la teràpia molt focalitzada en comprensió i llenguatge (gràcies Anna i Ricard/Noemí). També ha millorat gràcies a tots aquells companys de classe, pares, mares i mestres/monitors que la comprenen i l’ajuden, tot i els dies dolents que té.

Sí, té dies dolents. Molt dolents.

Tots en tenim, oi? Tots cridem, plorem i trencaríem coses per desfogar-nos. Jo us puc explicar que avui tinc un mal dia i que necessito estar tranquil·la. Fins i tot us puc cridar en un moment de càrrega excessiva, perquè estic cansada, i després us demano perdó i us ho explico. Puc plorar fins que se m’esgoten les llàgrimes mentre escolteu el que em passa. Puc cagar-me en el que entra per la porta perquè m’ha dit o m’ha fet alguna cosa que no m’ha agradat.

Ella no sap fer tot això.

Somriu quan està feliç. Plora i crida quan es fa mal, quan li fan mal o quan no està bé. Explota quan es frustra perquè no l’entenem tot i repetir-nos diverses vegades que vol. Està irritable i estira dels cabells o esgarrapa quan els estímuls del dia la superen, quan el nivell d’ansietat ha tocat sostre, quan té un mal dia o quan té malestar. Fins i tot, quan està cansada o amb gana, o per buscar una reacció de la persona a qui li estira o de la persona que vol a prop.

Ella no pot desfogar-se explicant què li passa o què necessita. Un dia amb molts estímuls pot saturar-la i fer-la explotar.

Molts cops nosaltres no l’entenem. Veiem la conducta, sense parar a pensar perquè ho ha fet. I la renyem. Us podeu imaginar com acabarà?

Sap demanar perdó. I s’adona quan ha fet alguna cosa malament i, a vegades, els seus plors són per això. Quan algú plora al seu costat, sap que necessita consol, però el soroll dels plors no pot suportar-los.

És molt complicat entendre-la. Ho sé. Nosaltres veiem el que veiem. Estira cabells. Crida. “Pataleja”. Esgarrapa. Coi, fa mal!

Cert. Fa mal. Físicament. I, sobretot, als nostres cors. Per què em pega si jo l’estimo i ella m’estima? Crec que ja podeu contestar a aquesta pregunta, oi? Necessita la nostra ajuda i, poc a poc, aniran desapareixent aquestes conductes. 

Tornant a l’afirmació inicial… doncs sí. La Laia fa moltes coses després de l’escola.

Però no us oblideu que també juguem a jocs de taula (per torns!), fem pessigolles, ens estirem al sofà, ens fem massatges, ens perseguim, ens pintem, disfressem, mirem contes, fem verticals (sí, jo també) i tombarelles, etc.

Ho fem TOT. Tot per a que ella sigui feliç.

També fem teràpies on aprèn, on juga i on s’enfada. I tot fa que ella cada dia sigui més autònoma i entengui millor tot el que passa al seu voltant. És fàcil pensar que fa moltes coses. Però a totes hi va encantada i el dia que no hi vagi, fora. No seria la primera vegada que deixem o canviem perquè no li agrada alguna cosa.

Als que esteu convençuts que els nens es col·lapsen per masses teràpies, és perquè no coneixeu que es fa i com.

Veure com aprèn és positiu per mi. Però per ella encara ho és més. La cara que fa quan veu que sap fer alguna cosa, és de felicitat i orgull. Cada petit pas, és un gran avenç per fer més fàcil el seu dia a dia. A qui no li agrada aprendre i entendre coses?

Ara només ens cal confiar que la resta la vegi com la veiem nosaltres. Amb dies bons i dies menys bons. Però amb ganes d’aprendre, de jugar a jocs que encara no comprèn i, sobretot, ser entesa per una societat que desitjo sigui cada dia més tolerant i oberta a la diversitat.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s