Obstacles a superar

Durant el transcurs d’aquests anys hem passat per diverses etapes. Ja us n’he parlat diverses vegades.

Des dels 19 mesos cada una ha estat més o menys fàcil, més o menys dura. Desfer-se del “dol” costa, però sempre amb la mirada posada a un futur millor.

Assimilar aquesta maternitat per a la que ningú ens ha preparat està sent difícil.

Sempre amb l’esperança que sempre vagi evolucionant a bon ritme. De fet, hem progressat amb moltes coses. Ja comença a fer frases, està molt sociable amb grans i petits, ja podem anar als parcs a jugar gaudint-ne sense patir per la seva ansietat, va assimilant aprenentatges, juga més autònoma, etc.

Però encara m’he d’acabar d’adaptar a aquesta manera de viure i veure millores a llarg termini amb temes com les estirades de cabell o les crisis o rabietes.

Milloren? No sabria dir-te. Pot tenir una setmana bona o molt bona. I confies que aquesta etapa (tan difícil per mi i per ella) està acabant.

Són tres anys intentant trobar una solució. Tres anys pensant que deixarà de fer-ho. Però passa el temps i segueix. Potser ja no ho fa tant, però té més força i més caràcter.

M’agrada poder saber de gent qui ha passat per situacions semblants i com han anat evolucionat. Però amb això em sento sola.

Hi ha gent al meu voltant que intenta animar-me d’altres que se’n fan creus quan els hi explico i em sento distant de les realitats d’amics i familiars que viuen uns problemes molt diferents als meus.

Com envejo les que viviu amb les preocupacions «normals» de la maternitat, veig inquietuds molt allunyades a les meves. També he de reconèixer que hi ha realitats molt més dures que la nostra, en conec d’aquestes, on la salut és el primer i tota la resta passa a ser secundari. He tingut la sort de topar-me amb mares molt fortes i valentes.

M’agradaria poder dedicar-me a pensar en activitats per fer amb la meva filla, sense pensar quin dia tindrà, si voldrà caminar o l’hauré de dur a coll fins que jo ja no pugui més, per intentar evitar aquestes rabietes.

Sí. La porto a coll. Perquè no fer-ho en determinades ocasions és molt més dur, sobretot pel meu estat d’ànim i el meu cor. No em jutgeu, preferiria no haver-ho de fer. No és sobreprotecció, és “sobreviure” a una situació d’ansietat. A vegades, es veu molt més fàcil des de la barrera de la distància o del desconeixement. Si l’agafo és del tot inconscientment o perquè imagino que no està al 100% i no em vull arriscar.

M’agradaria anar a la platja o a la muntanya per caminar i per jugar lliurement sense por a que es planti a terra cridant perquè no vol fer una passa o perquè no vol dur la jaqueta. No demano massa, oi?

Quan entra en bucle res li està bé. I l’únic que ens serveix és marxar, normalment a la força, per no allargar-ho més.

Anticipar-se, la millor solució. Que complicat és saber quan pot esclatar.

Voldria deixar de patir i de pensar què és el que hem de canviar per a que la propera vegada sigui millor: tenia gana, estava cansada, li fan mal les sabates, no es trobava bé,… sempre intentem esbrinar el desencadenant.

Continuo tenint esperança que dies millors passaran a ser els habituals, que les crisis i rabietes seran un record llunyà d’aquesta cursa d’obstacles en la que vivim.

No hi ha manera de ser una mare perfecte, però hi ha milions de maneres de ser una bona mare. Jill Churchill.

Com sabeu, escriure em serveix per agafar aire.

Així que de nou respiro fons i tornem a fer la pujada. Demà serà un altre dia i lluitaré per a que sigui millor.

Propera parada. Anirem a Núria a conèixer la neu en unes setmanes, seran dues nits fora. Ja us explicaré.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s