Inicies el camí de la diversitat funcional?

Avui m’ha donat per pensar en quants mesos em vaig culpabilitzar del que li passava a la petita. Era un sentiment tan potent que no podia deixar-lo enrere ni podia deixar de plorar.

Vull escriure pels que comenceu. Si acabes de rebre el diagnòstic o inicies aquest camí de la diversitat funcional, sigui quina sigui. 

Primer de tot, has de saber que NO ÉS CULPA TEVA, jo vaig trigar molts mesos a treure’m aquest pes de sobre i, finalment, va ser la genètica qui ens havia jugat una mala passada. En el teu cas, potser no saps quin és el factor desencadenant d’aquestes dificultats, però tu NO n’ets responsable. Ets responsable de seguir endavant i no posar-li límits.

Has de saber que comences un llarg camí. Estas davant d’una MUNTANYA. I com quan comences una nova ruta, hi haurà pujades i baixades, moments de descans i de sortir corrents, boscos frondosos per travessar i praderes plenes de flors per córrer, saltar, estirar-se i jugar. Estic convençuda que arribaràs a dalt i ho sé perquè els nostres petits es mereixen no tenir límits i nosaltres els acompanyem i els guiem sempre i on faci falta.

Vigila amb INTERNET però no l’arraconis del tot. Les xarxes socials com facebook a mi m’han servit per trobar gent que en sap molt, de les que he aprés moltíssim i de les que segueixo aprenent. També m’ha servit per trobar persones que estan passant situacions semblants a la meva o que ja les han passat. M’he sentit acompanyada per elles des del minut 1. Però també hi ha molt alarmisme i alguna estafa. Així que ULL. Internet és molt valuós per moltíssimes coses, però que no t’enredin. Sobretot, vigila i desconfia de qui et promet cures miraculoses. I agafa tot el que et puguin dir amb “pinces”, el que a mi em funciona potser a tu no, tots els nens són diferents encara que tinguin un mateix diagnòstic.

I no et saturis amb tanta informació i feedback, jo he necessitat alguna desconnexió i tampoc passa res, quan he volgut tornar a connectar, ho he fet i no ha passat res.

Recorda, la teva filla o el teu fill et necessiten. T’has de permetre plorar, cridar i enfonsar-te, si ho necessites. Però sempre que ho facis que sigui per agafar forces i tirar amunt. Ells ENS NECESSITEN FORTES. Jo he demanat ajuda externa, del que tampoc m’avergonyeixo. Ara estic forta i és el que em cal per mi i per ella.

I, per acabar, et vull donar molts ànims i força, qualsevol cosa que necessitis puc escoltar-te. I, avui, quan vegis al teu petit o petita abraça-la, digues que l’estimes, juga, FES-LI PESSIGOLLES I RIU amb ella. Segur que és la millor de les medicines.

M’estic llegint un llibre que és diu l’Alegria, d’Àlex Rovira i Francesc Miralles. Us copio un petit paràgraf:

El dolor ens pot fer savis, cosa que no significa que ens hàgim d’aferrar a ell. Com deia Buda, tot ensenyament és com una barca per passar l’altra riba. Un cop hi hem arribat, no té sentit que continuem carregant la barca. Hem de seguir caminant.”

Són uns petits “consells” que poden anar bé. Si en teniu d’altres o en algun no hi esteu d’acord, ho podeu comentar! M’agradarà llegir-vos

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s