Sense límits

Si abans dic que no tenia temps ni ganes de fer una entrada abans la faig. Llei de Murphy.

Porto uns dies que el meu cap no para. No entenc perquè les coses han de ser tan difícils, perquè hem de comparar la petita contínuament amb el que fan els altres a la seva edat. Us he de dir que és un tema que a mi ja em costa, perquè veig les diferències però em dol saber que no se la compara amb ella mateixa. Els que la coneixeu avui no sabeu com ha canviat i que no és la de fa 2 anys, ni la de fa 1, ni tan sols la de fa 1 mes.

Recordo la por quan va entrar a p3, no parlava i entenia poc del que li dèiem. Vivia en un món on tot li quedava gros i ella era una petita peça que cercava un espai per encaixar-hi sense entendre massa que passava al seu voltant. Com mirava al seus companys a través del mirall . Quan la mestra de p2 em va dir que havia dit aigua, la seva primera paraula.

Ha canviat tant, tantíssim! Ahir la psicòloga de Sant Joan de Deu ens deia que ha vist canvis i tan sols fa un mes i mig de la darrera visita. Ella no s’atura mai tot i que a vegades ens ho sembli. Té força memòria. Li encanta ballar i escoltar música. Riure fins agafar singlot! Et sorprèn amb les parts dels volcans o amb una lletra d’una nova cançó. Es fixa quan parles i observa atenta si estàs preocupada, trista o contenta. Plora i crida quan veu algú al seu costat que plora i no pot entendre perquè.

Res és com hauria imaginat ni com el que m’haurien pogut explicar persones que ja havien passat el que jo estic passant. Per molt que ho compartim, que us ho expliqui, mai podreu saber el mal que fan segons quines paraules dites sense mala intenció però que arriben al cor i et fan partícip del que la gent pensa d’ella.

Només nosaltres sabem tot el camí recorregut i quan la compareu amb els altres o la prejutgeu al veure-la una estoneta, fa mal. Ella té dret a ser diferent i a ser comparada amb ella mateixa.

IMG_0025

Hi ha gent que no m’importa el que pensi o el que pugui dir. Entenc que viuen realitats massa alienes, però hi ha altre gent que quan s’expressa en segons quins termes et dol. Amb les seves opinions i comentaris posen traves a la meva petita i no en són conscients. No s’adonen de que el que diuen fereix per molt obvi que sembli.

Ella només té 5 anys i jo en tinc 42. Jo encara espero aprendre moltes coses d’aquesta vida i ningú mira ni qüestiona els meus límits. Perquè amb ella ho fan contínuament? Perquè li posen topalls? Jo no la limitaré a res, ni li posaré obstacles, ella anirà marcant quins seran els seus propis límits, jo només l’ajudaré i animaré a fer el seu camí i espero fer-ho de la millor manera possible perquè sigui feliç cada dia.

Deixeu-la volar, ajudeu-nos sense limitacions prèvies, sense prejudicis ni traves. I, sobretot, mireu com gaudeix aprenent a la seva manera, oferint sempre el seu somriure més sincer.

6 respostes a “Sense límits

  1. Montse

    Jo us segueixo a la distància gràcies a les teves imatges que tan generosament comparteixes. i m’agrada molt veure-la fer-se gran sempre amb aquest gran somriure a la cara. Segur que amb uns pares com vosaltres, volarà molt lluny 🙂
    Molta força Cristina.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s