Quan no puc més

Quan tens una nena que tot just ara comença Primària. Que als dos anys no deia cap paraula i tampoc comprenia res del que li deies. Que gràcies a nosaltres (pare i mare), el munt de diners gastats en teràpies privades i la nostra gran implicació per no posar-li topalls, aconseguim que parli i comprengui moltes de les coses tot i que amb dificultats evidents.

Quan 45 minuts de cdiap fins els 5 anys sense saber que treballaven amb ella i sense que li volguessin passar un test en condicions.

Quan apostem per l’escola ordinària i inclusiva. Lluitem per ella des del primer moment i pels drets de la nostra filla. I ens trobem que la feina de les mestres és la què és, deguda a la no formació que tenen, no per la manca d’interès i implicació, de la que n’estem molt contents.

Quan se’ns diu des de l’Eap que se li farà un PI perquè esta molt lluny dels objectius de la resta.

Quan reclamem CREDA des de p3 i ens diuen que és impossible.

Quan demanem des de p4, recursos i/o assessorament de l’escola d’educació especial per fer dins l’aula de l’escola i se’ns mira amb cara rara perquè no saben ni que es pugui demanar.

Quan al juny d’aquest any (finals de p5) ens diuen que demanaran CEEPSIR.

Quan preguntem (fa dos dies) pel CEEPSIR, i se’ns informa que no el tindrà.

Quan proposem a l’escola la opció d’entrar una logo 45 minuts un cop per setmana al temps de migdia per a que pugui tenir aquesta teràpia en un entorn que l’ajudi a generalitzar i faciliti l’aprenentatge. I creuem dits per a que accedeixin…

Quan tot se’ns nega. Quan tot és massa difícil. Què ens queda a les mares i pares?

Quan la resposta del Consorci és de “pilotes fora”.

Tornem a començar? Em voleu dir que ens queda per fer?

Tinc una filla que aprèn si saps com ensenyar-li, si t’adaptes a ella i no ella a tu i amb la que sempre confiarem. Jo la conec, sé que podria funcionar i què no. No podem dir el mateix d’aquest sistema educatiu i tot el que el rodeja.

I, evidentment, no s’acaba aquí la meva lluita… però avui estic esgotada.

Molt farta de sentir que bé es fan les coses gràcies al Nou Decret, què bé que aposta el Consorci per l’escola inclusiva i per a tothom. Què boniques són les paraules escrites o dites quan la realitat és ben diferent.

Porto 4 anys reclamant el que hauria de ser i no és. Porto 4 anys movent-me per al que és just per ella, per la meva filla, però només els que passeu com nosaltres per aquí, podeu saber del que parlo.

Però sí. He de ser forta. Per la meva filla, per mi mateixa i per una família on comencem una altra lluita en paral•lel, la del Alzheimer.

Avui a baix. Demà tornem a pujar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s