Motxilles massa pesades

Porto dies escrivint sobre diferents temes que em ronden pel cap. Aquesta setmana ha tornat amb força la meva amiga migranya, i la seva aura, i he anat escrivint i allargant-me massa, així que he decidit fer diferents entrades. 

Avui la primera, va de motxilles i és llarga.

Motxilles molt pesades i que molts cops no veiem. 

Imagineu-vos que esteu a la feina i esteu constantment vigilades i observades per una altra persona. 

Que uns dies a la setmana venen i us treuen del vostre lloc de treball, on esteu amb la resta de companyes, per fer coses amb altres persones d’altres departaments. 

Que quan torneu al vostre lloc de treball, no sabeu que han fet els vostres companys durant tota aquella estona, ni que heu de fer a partir de llavors. 

Que la persona que us vigila, també us va revisant tota l’estona què feu, com ho feu i què dieu.

Que no només us va revisant, sinó que us va corregint constantment: escriu aquí, així no, no t’aixequis, no pintis aquí, no cridis, mira’m quan et parlo, agafa bé el llapis, acaba la feina, encara no, vine que ho fem juntes sinó no acabaràs, així no, espera, tu sola no pots… no, no, no, no…

Us ho podeu imaginar? Us podeu posar en la pell d’aquesta persona? 

Veieu que, tot i que la finalitat pugui ser que cerquin la teva millora, no permeten que l’assolim? 

I el més important de tot, sabeu què implica rebre missatges negatius la gran part del dia? 

Estic segura que no és la seva intenció, sinó que tracten d’ajudar per millorar les dificultats que van observant, però us podeu posar en el seu lloc? Sentir com constantment et diuen que no fas bé les coses, ha de ser molt frustrant. 

Estar sempre observat, a l’espera de rebre la correcció perquè ja saps que ets diferent (t’ho han recordat molts cops), és molt esgotador.

Aquestes consignes negatives les pots rebre cada dia per part de mestres, monitors i, fins i tot, d’altres nenes i nens que copien models que observen dels adults.

Enteneu llavors perquè a vegades quan surten d’escola exploten per una tonteria? o perquè s’aferren a algun mestre o monitor concret que els hi diu coses positives?

Jo a la feina surto desmotivada quan he tingut un mal dia. I us puc ben assegurar que no m’observen ni em corregeixen cada dia, ni a cada hora. 

Estic convençuda que molts cops arriba a casa carregada d’ansietat i frustració amb una motxilla fins dalt, que necessita explotar. I, de fet, és el que succeeix. Al principi m’atabalaven aquestes explosions, ara em preocupo i intento saber que ha pogut passar, quin pot ser l’origen. Però si per mi és complicat explicar que a la feina m’he enfadat per un comentari o perquè no m’ha sortit una gestió com volia, per ella encara ho és més. No acostumem a saber mai quin és el motiu concret, però podem intuir perquè ha petat la motxilla. Ho veieu vosaltres?

 

Un incís, mestres que em llegiu, no us ho prengueu com un atac. No ho pretenc, a casa també li passa, també la corregim, no és exclusiu de l’àmbit escolar i també ho hem de millorar, però és cert que no hem de mirar constantment tot allò que no pot o no sap fer i hem de fixar-nos en tot allò que sí fa i dir-li. Això per ella és un reforç positiu molt important i, a vegades, ens oblidem de mirar-la més sovint des de les seves capacitats.

Us poso un exemple domèstic: toca recollir i no vol. Li insistim que ho faci però esta distreta jugant amb ninos a fer diàlegs i joc simbòlic. La podria continuar renyant. Recordeu jo com adulta he dit que reculli i m’ha de fer cas! però potser el millor és unir-me al seu joc i aprofitar que esta fent diàlegs per ampliar-los i, dins del mateix joc, aprofitar per recollir plegades.

Un altre exemple, toca recollir i pel que sigui agafa les seves coses i les d’un altre company i les guarda.  Podríem aprofitar-ho per felicitar-la, que esta ajudant a un company a recollir, enlloc de dir-li que s’ha equivocat i que l’altre nen ha de recollir les seves coses.

O no es vol menjar quelcom i aprofita per llençar-ho quan no som davant. Ens podem enfadar perquè li hem dit que s’ho mengés, però podem fer-ne una altra lectura. Ha tingut la picardia d’aprofitar un moment per fer-nos saber realment que no ho vol i no cal forçar-la. Jo com a adulta si no em ve de gust menjar una cosa la guardaré o també la llençaré, perquè ella no pot fer el mateix? 

Tot té els seus matisos, però el que esta clar és que no és sa per ningú rebre sovint consignes negatives.

Abans de negar o prohibir una cosa, mirem si realment es necessària aquesta correcció.

Molts cops per més voluntat i interès en fer una escola inclusiva ens manca aquesta altra mirada. Evidentment, si manca la voluntat i l’interès per millorar i creus que el que estic dient no té sentit, llavors ho tenim encara més difícil.

Molts infants viuen experiències de segregació, que els fa recordar la seva diferència diàriament. Estan rodejats de persones que els corregeixen constantment i tot això es va guardant dins aquesta motxilla invisible. Malauradament, això pot afectar directament a la seva autoestima i fer augmentar el seu nivell d’ansietat i frustració. 

A mi em fa por que l’autoestima es vegi minvada, m’agradaria que entenguéssiu que aquest escrit d’avui no és amb ganes de culpabilitzar, sinó amb la voluntat de tractar de posar-nos en el lloc d’aquests infants i millorar totes plegades. Estic convençuda que si m’estas llegint és perquè també vols realment el millor per elles.

No vull dir tampoc que tots els dies surten amb la motxilla carregada, és cert que hi ha dies que surten molt contentes i felices. Estic convençuda que són els dies on porten les motxilles plenes de coses positives que compensen les altres. Només m’agradaria que aquests dies fossin sempre, perquè voldrà dir que el canvi, que sempre demano, ha arribat.

Elles evolucionaran però no es poden trobar cada dia davant d’un entorn hostil que només fa que corregir-les i recordar les seves dificultats sense veure tot el que si fan o podrien fer bé. Sentir-se analitzades constantment no pot ser sa.

Sé que les coses estan millorant i sé que no tot el que reben són missatges negatius, però necessitava expressar per escrit el que crec que és el camí per aconseguir que la diversitat no sigui percebuda com un problema, no serveix que estiguin a l’aula perquè toca ser allà. A l’aula hi són perquè hi tenen dret, com també tenen dret a aprendre amb les mateixes oportunitats i “mirades” que la resta.

Les escoles estan canviant. La nostra també. Sé que el canvi no serà d’avui per demà però, poc a poc, aconseguirem estendre aquestes petites mirades vers una inclusió real, on totes estiguin en igualtat de condicions sense segregacions ni diferenciacions de cap tipus.

Arrel d’aquest bloc i d’altres plataformes on participo, acostumo a rebre missatges on se’m diu que sóc una mare forta i guerrera. No us equivoqueu, la que és forta i guerrera és ella i només té 6 anys.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s