És hora de canviar. És hora de creure.

L’escola inclusiva és la que s’adapta i que adapta l’entorn perquè tothom hi pugui tenir accés.

Hem de començar a modificar la mirada en aquest sentit, ja que l’escola inclusiva no és la que adapta només pel nen o nena amb diversitat.

No hi ha res més invalidant que tenir una persona cada dia amb tu, que només sap veure tot el que no ets capaç i no és conscient de tot el si saps i pots fer.

Hem d’aprendre a deixar de veure només la diferència. Estem molt acostumades a un sistema assistencial, on mirem sempre a partir de les dificultats, però és important creure en aquest canvi de visió per treure pes a aquests infants que cada dia surten de les escoles carregats de pressió i comparacions.

Continuant amb l’entrada anterior (sobre les motxilles), us vull comentar tres punts, a mode d’exemple, que trobariem en una escola que sí mira per a la inclusió:

El primer és un tema que surt en moltes converses amb amigues i conegudes, i que afecta moltes escoles. Parlaríem de les extraescolars. Si una empresa d’extraescolar diu que no poden atendre un nen amb diversitat, l’escola no hauria de fer arribar aquest fet a les famílies i s’hauria de canviar d’empresa o que l’empresa s’adaptés i busqués que és el que necessita perquè tothom pugui participar-hi amb les mateixes condicions que la resta.

Les activitats extraescolars formen part de l’escola i, com a tal, hi han de poder anar totes les nenes i nens.

Per tant, si estàs en una escola on no et donen una resposta adient, on fins i tot et traslladen a tu la solució, no anem bé. El desenllaç no el posen els pares sinò que ha de ser l’escola, sigui directament o a través de l’AFA amb l’empresa.

El segon punt que volia comentar, és quan una nena en un entorn amb molt soroll ho passa malament. Per exemple, a l’hora del pati. L’escola el que NO hauria de fer mai és diferenciar a l’infant traient-la abans o després que la resta. S’hauria de buscar una estratègia per a tota la classe: com anar en bloc abans o després que els altres grups, que unes aules s’esperin, esglaonar les sortides o dividir el pati en seccions. Sempre des de la mirada global. Es tracta d’un exemple, però estic segura que podeu traslladar-lo a altres situacions, on en lloc d’adaptar l’entorn, s’ha agafat i s’ha aïllat o deixat a casa l’infant perquè no “patís”, provocant un acte molt segregador que el que crea és una diferenciació (encara que sigui des de la bona fe) amb la resta de companyes.

I, el tercer tema, en el que m’agradaria incidir més, seria les dinàmiques d’aula. Aquestes s’han de canviar d’assistencials a inclusives. Partim de què MAI traurem les nenes de l’aula (això sé que ho repeteixo per activa i per passiva), però què hi ha més segregador que endur-se un infant de l’aula a treballar coses que no tenen res a veure amb el que es fa dins del grup classe? O, simplement, perquè no està al nivell de la resta d’alumnes?

Treure-les de l’aula no és necessari, el realment imprescindible és saber com treballar amb tot el grup la inclusió de TOTA la diversitat que hi ha dins l’aula. Vint-i-cinc infants segur que engloben moltes diferències i estic convençuda que molts tenen necessitats diverses i no totes aprenen de la mateixa manera.

Adaptaríeu tot el material per cada nena de l’aula? No, oi? Però tots aprenen diferent? Llavors que fem?

Estem tan acostumades al fet que treballin de forma global, a homogeneïtzar ensenyaments, que no ens centrem en les capacitats de cada una d’elles, ni en les seves necessitats.

Sé que és molt més senzill i ràpid que siguin els infants els que s’adaptin a les dinàmiques que hi ha, però així només anem carregant les motxilles dels que s’avorreixen i dels que no arriben o simplement es despisten.

Per tant, quan es planteja una dinàmica d’aula i se sap que una nena no la podrà seguir, que haurà de fer una altra cosa diferent de la resta, aquesta dinàmica no serveix. És una dinàmica segregadora, ja que tenim una nena dins l’aula que no pot seguir la mateixa dinàmica com els altres.

Segur que ho veieu més clar si us poso uns exemples concrets:

* s’ha de fer un dibuix amb llapis i tenim un infant que no els voldrà agafar, ja que li va millor per tema motricitat fer-ho amb retoladors (fa menys força). En aquest cas, el canvi és molt senzill, tots els infants haurien de tenir l’opció de fer el dibuix amb llapis o retoladors i que cadascú triï el que millor li vagi. No oferir retoladors només a aquell infant, sinó a tot el grup classe.

* se sap que hi ha una nena que no sap dibuixar i es vol plantejar una activitat sobre el projecte d’aula on han de fer un dibuix. No es pot fer una classe en base només a dibuixar si hi ha una persona que no en sap. S’han de poder plantejar diferents opcions: el que vulgui que faci un dibuix, el que vulgui que enganxi uns paperets amb cola, el que vulgui faci construccions, el que vulgui faci ús de tampons, etc. i cadascú ja agafarà la que li anirà millor.

* Si tot el grup classe fa ús d’un material a l”aula, com per exemple, tauletes o ordinadors, TOTES han de fer ús d’aquest material al mateix temps adaptant el nivell, no canviant de material o fent-lo servir en un altre moment a part del grup.

Per què insistim a crear diferències fins i tot quan no caldria?

Hem d’entendre que s’han de buscar recursos per a totes i no només per a la persona que no podrà realitzar una tasca, ja que el que no es vol amb l’Escola Inclusiva és crear aquesta diferenciació.

Per tant, no és tenir una nena dins l’aula i anar-li adaptant tot. És deixar de crear aquestes diferències, que la gran majoria de vegades, són pensades pel bé d’aquest infant però que el que provoquen és que vegi constantment que no és com la resta de companyes.

Insisteixo, hem de canviar la mirada i ser capaces de deixar de veure constantment que no fan i aprofitar el que sí.

Si no sabem veure quines capacitats tenen els nostres infants, llavors potser necessitem que algú ens guiï i ens ajudi a fer aquest canvi, no podem seguir traspassant tota la responsabilitat als nostres infants quan els adults hauríem de ser els que ens adaptéssim, forméssim i informéssim.

L’escola inclusiva i accessible per a tothom és molt bonica en un paper i ara està en boca de molta gent, però el paper i els recursos no serviran de res, si la persona que té davant aquests infants continua amb les ulleres de la discapacitat. De res serviran les formacions o els assessoraments si no creiem en el potencial i les capacitats de les nostres nenes, si no ens esforcem per saber com poder arribar a exprimir el que sí que poden i són capaces de fer.

Sé que es fan moltes coses bé i amb aquest escrit m’agradaria obrir els ulls una mica més i que veieu que, a vegades, amb petits detalls els canvis poden ser molt grans.

Ningú ha dit que l’escola inclusiva sigui fàcil, però és possible si hi creus i canvies aquesta mirada purament assistencial, basada exclusivament en tot allò que no saben fer. Creieu-me quan us dic que us esteu perdent tot el que sí que saben fer.

Us deixo un link amb un audio d’un debat sobre l’educació inclusiva, us recomano que l’escolteu: https://canal.uned.es/video/5c875a57a3eeb03d678c11bd

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s