Un nou curs per endavant. L’escola que volem

(perdoneu l’extensió de l’entrada d’avui, m’agraden més curtes i fàcils de llegir, però avui m’ha sortit així.)

Comencem l’escola i per moltes famílies és un “alliberament”. Un tornar a la rutina tan esperada i desitjada per altres.

En el meu cas, el primer dia de curs és un dia molt angoixant on espero sempre la mirada de la petita per saber si ha anat bé el dia.

L’any passat va acabar el curs molt cansada i amb un nivell alt d’ansietat. Masses activitats, canvis, manca de relació positiva amb els companys o per sentir-se tractada com una nena petita. Tot plegat va ser una bomba de rellotgeria que va acabar petant.

Dimarts vam poder reunir-nos amb l’Escola per comentar diversos temes sobre ella i on va poder conèixer la mestra i l’aula amb tranquil·litat.

Sempre agraeixo aquestes reunions i que ens deixin l’opció d’anticipar per a que el primer dia vagi una mica menys perduda amb tants canvis i emocions.

Avui us volia ensenyar un article que ha sortit a Vanguardia (pàgina 28) escrit per la Carina Farreras (si voleu el tinc en foto i us el puc enviar). El títol és impactant “No vull anar a l’escola…” i el subtítol també “La meva filla no és un problema: és una realitat”.

article1

Sembla que la paraula inclusió esta de moda, però, com es reflecteix a l’article queda molta feina a fer. Hi ha escoles on es va millorant i, altres, on encara no s’acaba d’entendre que implica l’educació inclusiva.

L’educació inclusiva és un dret humà fonamental (podeu veure un article de Plena Inclusión, on ho explica detalladament, aquí)

La Ley Orgánica 2/2006, de 3 de mayo de educación recoge el principio de la inclusión educativa y la Convención sobre los derechos de las personas con discapacidad, en cuanto Tratado Internacional de derechos humanos ratificado y que forma parte del derechos interno, recoge el derecho a la educación inclusiva. Es decir, los niños y niñas con discapacidad tienen derecho, y estamos hablando de un derecho del niño, no de la familia, a ser escolarizados en colegios inclusivos, entendiendo como inclusivo, aquel colegio que garantiza la participación, la accesibilidad, la asistencia y el buen rendimiento académico de todo el alumnado.

 

En general, les escoles parlen de cursos i formació continua, però després el què els expliquen molts cops no saben traslladar-ho a l’aula, sobretot en referència a la inclusió.

No és un problema dels mestres que sí volen formar-se, sinó de la formació en si mateixa, que no serveix de res si no s’acompanya d’una metodologia que permeti posar-la en pràctica a l’aula.

TOTS els cursos i la formació haurien d’estar enfocats des de la vessant inclusiva o des del Disseny Universal per l’Aprenentatge (DUA). Quan dic tots, em refereixo a tots.

De que serveix fer un curs de matemàtiques manipulatives si després no ho fas accessible per a què tots els teus alumnes ho entenguin ? o un curs sobre dislèxia si després no es pot aplicar la teoria amb els teus infants dislèctics? O un curs sobre noves tecnologies si hi haurà algun infant de l’aula que no sabrà què ha de fer davant l’ordinador?

Totes les escoles haurien de rebre formació continua basada sempre en el model DUA, on tot el conjunt dels infants es beneficien d’aquest tipus d’aprenentatge i poden demostrar realment què i com aprenen:

El DUA és un model que facilita el marc de referència per a la creació de contextos d’aprenentatge en els quals es proporcionen múltiples maneres de presentar la informació, múltiples maneres d’acció i representació i múltiples maneres de comprometre’s. 

L’aspecte universal del DUA no vol dir una solució per a tothom sinó que planteja la necessitat de dissenyar, des del principi, activitats, tasques i continguts flexibles i personalitzats segons la realitat de cada aula. (http://xtec.gencat.cat/ca/curriculum/diversitat-i-inclusio/projectes-educatius-inclusius/disseny-universal-per-a-laprenentatge/)

Hi ha molts cursos basats en aquest model, Educatio en farà un aviat: (https://educatiocat.wordpress.com/2016/07/06/disseny-universal-daprenentatge-dua-antonio-marquez/) El ponent, Antonio Marquez, compta amb molts anys d’experiència i estic segura que serà un curs molt profitós, pràctic, útil i enriquidor. Si ets mestra segur que en sabràs treure moltes idees pel teu dia a dia dins l’aula.

També podeu seguir per les xarxes a la Coral Elizondo o la Maria Eugenia Perez (entre d’altres), grans referents en aquest tipus de metodologia i amb molts anys d’experiència a les seves esquenes.

 

Tornant a l’article. Us vull transcriure dos paràgrafs:

“Aquesta mena de pares coneixen tan bé els seus nens que només volen intentar ajudar els mestres, donar-los eines per saber què han de fer en determinats moments perquè, al final, els seus fills es desenvolupin en un ambient de benestar”

Sé que podem ser insistents (entrevistes, preguntes, correus electrònics, trucades…) i sé que les mestres tenen molts altres infants a l’aula.

Molts cops callo i espero, intento no dir res per evitar semblar que jutjo la feina que fan. Altres simplement no dic el que penso per no molestar, entenc que no sempre és fàcil escoltar el que altres opinen. Però la meva intenció mai no és atacar o menystenir la feina que es fa o es deixa de fer. És la d’intentar millorar el dia a dia de la meva filla perquè, com bé diu aquest article, sóc qui la coneix millor i, junt amb els terapeutes, volem donar les eines per ajudar a que ella estigui bé i, per tant, la resta de companys també ho estiguin.

És necessari canviar la mirada, on incloure impliqui fer més accessible els aprenentatges a la que més ho necessita, sense haver de tractar-la com una nena més petita o separar-la de la seva aula i companys. A tots ens agrada saber que formem part d’un grup i que se’ns respecta amb les nostres virtuts i les nostres dificultats.

“És una professora molt jove que s’ha pres això no com un problema, sinó com un repte” (…) “Per a ells la meva filla no és un problema, sinó una persona amb la seva realitat.”

Un problema. Ella no és un problema a “arreglar” o un infant que veiem amb pena o inferior a la resta. Ella vol ser una més, busca comunicar-se, tot i que encara no ho fa de forma adient, necessita ser entesa i sentir-se part del grup. Necessita ser autònoma i l’hem d’ensenyar a ser-ho.

Com més l’aïllem i la diferenciem de la resta, més lluny estarem de la seva realitat.

 

I per acabar,

“ No estarem mai prou agraïts a la nova escola per haver-nos escoltat i per la seva flexibilitat”

Sempre es poden fer les coses millor i, a vegades, només cal agafar la mà a qui te la dona i avançar plegades en la mateixa direcció.

2 respostes a “Un nou curs per endavant. L’escola que volem

  1. Jordi Martinez Comas

    No controlo gaire els blocs personals. Més que res, perquè potser vull fer masses coses i “m’oblido” de les persones que tenen blocs interessants. De fet, no he pogut donar el m’agrada perquè no se ben bé el que em demanava.
    T’he llegit algún altre cop, i m’agrada molt la sinceritat amb que parles i el coneixement que tens del tema, més enllà del que puguis tenir en el dia a dia amb la Laia.
    Certament, l’inclusió es una paraula de “moda”, en el sentit de que no tothom (molt poquets….) aprofundeixen com has fet en el seu significat real. Per la majoria, INCLUSIÓ vol dir “permetre” que un nen/a amb alguna disCAPACITAT vagi a classe amb la resta de nens “normals” (qué es lo normal, o qui es més normal que un altre ??) i que li facin més cas i juguin amb ell/a de tant en tant.
    Mentre no aconseguim canviar aquesta mentalitat, mentre no entenguin qué es realment la inclusió, serà molt complicat que inclus els docents puguin dur a terme la seva tasca.
    Potser també antía bé reunirse amb TOTS els pares de la classe i explicarlo a la feina que es durà a terme i fer-los veure que ells també haurà de posar una miqueta de la seva part amb els seus fills. Qué no vegin al nen/a com un malalt, sinó com un company/a amb “habilitats especials”, com diuen a Sudamérica.
    No sé, a mi m’agradaria que m’ho expliquessin i jo poder explicarli millor al meu fill.
    Per si fracàs, m’he quedat l’article que parla de la inclusió obligatoria, per escurçar “discusions amb parets” 😉
    Moltes gràcies, per aquesta entrada; així es més fàcil anar tots de la mà.
    Petonets a la Laia 💕😍😘😘😘

    M'agrada

    1. Gràcies Jordi per llegir-me i comentar. Tens tota la raó, com hauras vist sempre parlo de canvi de mirada 😊, és el primer pas.
      Parlar amb les families? Sé de gent que ho ja fet a inici de curs, altres que ho fan en petit “comité” a la gent que s’interessa i altres que encara no estan preparats per fer-ho.
      En el meu cas, jo sóc de les d’explicar a qui és preocupa i pregunta. Potser tens raó i hauria de fer-ho extensible a la resta, però sempre he pensat que si no hi ha interès de res serveix obrir-se i parlar-ne. També per això el bloc, per mi és més fàcil escriure que parlar de segons quins temes.
      De nou, gràcies Jordi 😘

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s