Quan és millor del que esperaves

Aquest any crec que la petita ha omplert la seva nevera i ha gaudit amb riures compartits amb petites amistats del càmping. Veure a un dels nens que la venia a buscar per jugar, ha omplert la meva.

No sé si recordes l’experiència de l’any passat amb “amistats” al càmping, no la vaig explicar amb detall per dolorosa, no va anar gens bé. La tens al meu bloc: “quan podria ser millor“.

Aquest any no volia que s’apropés als infants de les casetes properes, posava d’excusa del covid, però en realitat no volia reviure escenes de l’any passat. Així que quan van arribar infants a les casetes del costat, ja em vaig posar en alerta. Va arribar una nena de set anys amb la seva mare, i un nen de vuit i la seva germana de cinc amb els seus pares. Els nens eren d’Alcorcón així que l’idioma també em tirava enrere, perquè no l’acaba d’entendre.

A la piscina ja havia fet algunes amistats durant les estones de bany i a mi ja em semblava prou, està clar que a ella no. Començàvem jugant les dues a capbussar-nos per trobar les “meduses” que ens tiràvem i, de seguida, teníem alguna nena mirant-nos atentament. Llavors li deia a la Laia que li preguntés si volia jugar i ja tenia parella de joc.

Les estones de fora la piscina em resulten difícils, la conec i sé que ella no té límits quan vol a algú o vol fer alguna cosa (una mica com sa mare), és capaç d’entrar a les casetes per estar amb els infants o perseguir-los en tot el que facin.

Aquest any no tenia ganes d’explicar a petits i grans perquè la Laia fa sempre la mateixa pregunta. Informar-los que si ho fa, no és perquè no recordi la resposta, sinó simplement que està a gust amb ells i vol mantenir una conversa, que li expliquin coses o que la convidin a fer el que fan ells. Al principi, necessita aquestes preguntes recurrents que li donen seguretat i li ofereixen sempre una resposta que entén.

Ho sé, no hauria d’impedir el fet que es vulgui relacionar amb altres, però tinc aquest instint de protecció i voler evitar que li facin mal, que alguns cops em pot. Sort que el seu pare, em va fer tornar al món real.

Així que el nen va venir a la caseta a buscar la Laia per fer un joc amb un mapa pel càmping. I allà que va anar molt i molt feliç!

Realment, he de dir que vam tenir “sort” aquest any. Només vaig sentir un cop que el nen van dir “es que no se acuerda de mi nombre!”. I llavors m’hi vaig acostar, li vaig fer dir a la Laia que digués el seu nom, cosa que va fer, el nen es va quedar parat i ja no ho va tornar a preguntar. A partir d’aquell moment, quan la Laia li preguntava pel seu nom, ell li contestava i seguia parlant amb ella com si res. Realment, els infants tenen molt per ensenyar-nos… Imagino que les mares i pare devien parlar amb ells, però a mi no em van dir res i no vaig haver de dir res més en aquests dies.

Han estat jugant a diferents jocs de cartes, a pilota, amb avions de paper, a pintar, etc. I han estat uns dies on m’he pogut relaxar veient-la gaudir amb infants sense haver d’intervenir gran part de l’estona.

Com li deia avui a una amiga, jo sóc de les que la faig marxar si veig que no va bé, tot i que per ella és difícil entendre quan no volen jugar amb ella.

Trobar amistats bones és més fàcil amb infants que no tenen amics al càmping, sinó nenes i nens que com ella busquen amistats per omplir les estones i estan oberts.

També hi ha famílies que ho fan fàcil i altres que, simplement, passen o no volen entendre i, aquestes últimes, són les que no saben que es perden els seus fills: una amistat sense malícia, una amistat curta però completament transparent.

Seguim 💪🏻

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s