Dia de reflexió

Vet aquí que una vegada hi havia una nena que anava amb cadira de rodes.

Cada dia per accedir a les aules de l’escola havia de pujar dos pisos.

A la planta baixa hi havia les classes d’infantil. Durant p3, p4 i p5 la nena estava molt bé. Tenia força mobilitat dins les aules amb la cadira, algun entrebanc quan havia d’anar al lavabo o al pati o fer alguna activitat concreta, però la nena els anava eludint com podia. A vegades s’enfadava, perquè volia jugar i algunes coses no les podia fer perquè la seva cadira li ho impedia.

Ara s’ha fet gran. Veu als seus companys pujar a la seva aula dos pisos més amunt i ella se’ls mira des del peu de les escales amb la seva cadira.

Algun dels infants l’ajuda a pujar alguns graons. Altres l’animen des de dalt perquè pugi. Alguna mestra (quan hi pensa, perquè sempre tenen molta feina) la va a buscar a baix i l’ajuda a pujar les escales, però són dos pisos i no poden ajudar-la sempre.

Així que la nena, passa moltes hores sola esperant que algú pensi en ella per pujar amb la resta dels seus amics i companys a la seva classe.

Hi ha alguna mestra que creu que ja està bé a baix amb els d’infantil, perquè també s’ho passa bé. I, així no la fan patir pujant tantes escales.

La nena espera i desespera, però quan està amb les seves amigues i companyes ho compensa i és feliç.

Ella és molt curiosa i és cert que molts cops no entén per què ningú pensa en una solució definitiva, que evités haver d’esperar que algú la vulgui o pugui ajudar a escalar aquell munt d’escales.

Sap que la mare i el pare han proposat idees, però l’escola creu que així la nena ja està bé i va feliç a l’escola. Els canvis que s’haurien de fer, demanen de més feina i ja en tenen prou amb tants infants a l’escola. I l’escola els diu que les mestres sempre que poden la pugen a la classe, tot i la feina que sempre tenen. A més, quan no poden, la nena està a baix amb els d’infantil i tampoc passa res.

A l’escola estan cansades d’escoltar a la mare i al pare. No entenen que ja fan el que poden.

Aquesta família voldria que la seva filla sempre pugui estar amb els seus amics i això no podrà ser, va amb cadira de rodes i mai podrà pujar les escales sola.

La família no es dona per vençuda i ha trobat altres solucions: podríen canviar l’aula a la primera planta, on la nena no hagi d’esperar per pujar unes escales. Podrien deixar-li les claus d’un ascensor perquè hi pugui pujar lliurement. Podrien fer accessible amb rampes l’escola. Però per l’escola cap d’aquestes opcions és viable.

I ara la nena està molt trista perquè els seus pares es plantegen canviar-la d’escola.

La família sap que serà una escola amb escales també, però el que ells volen es poder trobar solucions als entrebancs que aniran sorgint: condicionar amb rampes l’accés a totes les aules o fer un joc de claus per la nena perquè faci ús dels ascensors.

Serà una escola on les mestres es preocuparan i s’ocuparan de què la nena pugui aprendre i estar amb els seus companys i on saben que si surt qualsevol obstacle aniran plegades per superar-ho de la millor manera.

Aquesta escola no saben quina és, però la nena es mereix una escola que l’entengui i la vegi com una més.

Quan la diversitat és física tot es veu més clar, però si les dificultats no són visibles, les famílies acabem sent problemàtiques perquè no assumim que les nostres filles mai podran “pujar escales”.

Tinc molt clares les dificultats de la meva filla. I avui tinc més clara la visió de l’escola respecte nosaltres i respecte a ella.

Com ja he dit molts cops, no demano una escola perfecta, només vull l’escola que ens escolti, que vulgui anar de la mà amb nosaltres i que no ens vegi com una família problemàtica, sinó algú amb qui caminar plegades per ajudar en el que faci falta perquè ella, la nena, a banda de ser feliç desenvolupi les seves capacitats, que són moltes.

Seguim 💪🏻

2 respostes a “Dia de reflexió

  1. Maria

    Quin greu que hagueu de viure aquesta situació!

    Trobo que l’escola juga molt malament les seves cartes: avui sou vosaltres però més endavant vindran altres famílies amb demandes similars. No seria més senzill per tothom gestionar els canvis des de ja?

    Suposo que esteu esgotats però potser sí parlessiu amb Inspecció? Clar que ara que ho escric penso, que com a bon cul inquiet, ja ho hauràs fet.

    Espero de tot cor que trobeu l’escola que necessiteu i que l’educació de la Laia no sigui una lluita, sinó un camí tranquil.

    Una abraçada!

    Liked by 1 person

    1. Sempre hem cregut que l’escola ens escoltava. I que anavem mínimament juntes. La decepció ha estar doble.
      Som de donar oportunitats i creure. Ara jo ja no puc. I sí, inspecció és una via que vaig fer servir per reclamar un recurs que no ha servit per res.
      No hi volia tornar a accedir, però ja no queden altres opcions.
      Jo estic molt cansada, la petita no es mereix que no es cregui en ella.
      No es mereixen la meva filla.
      I, com sempre dic, busquem un lloc on ens acullin, no on ens vegin com un problema. Res més.
      Gràcies Maria 😘

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s