Somnis

El meu somni és una societat que convisqui amb la diversitat.

El meu somni és un món on no es parli d’inclusió, perquè ja sigui la realitat.

El meu somni és deixar de separar als infants, en centres segons les seves capacitats.

El meu somni és facilitar-nos la vida a les famílies que volem les mateixes oportunitats, adaptades al seu nivell, per les nostres criatures.

T’explicaré que em va passar fa uns dies a l’autobus…

Tornava a casa i quan em quedaven poques parades va pujar un noi.

Hi havia poca gent al bus i jo seia al final de tot. Al meu costat tenia tres dones més.

Ell va entrar i anava buscant per l’autobús qui li intercanviava mirada.

Ningú ho va fer.

Jo tampoc, massa “ocupada” mirant el mòbil, però va seure al meu costat.

M’anava mirant descaradament.

Aixecant-se nerviós i posant la cara davant meu. Com jo seguia amb el mòbil, em va començar a fer petits tocs a la cama i al braç.

Vaig deixar el mòbil i li vaig preguntar si es trobava bé.

La seva resposta va ser clara, em va dir que tenia problemes mentals. I va continuar dient que veia i sentia coses rares dins seu. Que el seu cap no funcionava bé.

Quan em parlava, les altres tres dones van marxar del nostre costat per anar a altres llocs del bus.

Jo me’l vaig mirar. I li vaig anar preguntant coses, li vaig fer saber que tots tenim temes mentals. Em va dir que tornava de la psicologa i que anava a casa. Tot el que em deia, era sobre el mateix tema, el seu cap, problemes mentals i que estava malalt. Estava en bucle.

Abans de marxar li vaig preguntar l’edat.

Té 20 anys.

I li vaig dir… “la meva filla em recorda molt a tu, ella té 10 anys, és rosseta i d’ulls blaus, com tu. Sempre que em vegis, xerrem una estona.”

Aquest noi (no recordo el nom 🙏🏻), com la Laia, busquen interacció, contacte i parlar amb la gent. No entenen de “normes socials”, ni tenen les eines (almenys d’inici) per elaborar una conversa. Aquest noi, com la Laia, només volen sentir-se part d’una societat que no els entén i en fuig o se’n riu. Una societat que no sabem com tractar-los.

Entenc que, com les tres dones que tenia al costat, algunes persones se sentin intimidades i marxin. Segurament jo també ho hauria fet fa un temps. No em considero millor, simplement ara sé coses que abans no sabia, ni m’hi havia trobat.

Seguim separant la diferència i amagant-la.

Les escoles haurien de ser un lloc on conviure tots plegats, perquè poguéssim reaccionar amb “normalitat” a tota mena de situacions. Aquest noi només volia parlar. Res més.

Seguim 💪🏻