Escola per a mi, escola per a tu. L’escola per a tothom

Fa uns dies vaig estar llegint una entrevista de Nacho Calderon Almendros, professor del Departament de Teoria i Història de l‘Educació ( més informació de qui és, aquí). Fa temps que el segueixo i comparteixo la seva visió de com hauria de ser el sistema educatiu.

Una entrevista que us recomano que la llegiu aquí (https://ined21.com/entrevista-a-nacho-calderon-almendros/). Us citaré i comentaré diversos paràgrafs.

Els meus comentaris són fruit de l’experiència pròpia i de la que he pogut compartir amb altres mares, algunes d’elles grans amigues arrel de tot el que vivim juntes cada dia.

Cadascú que faci la seva pròpia reflexió i vegi com es fan les coses a “casa seva”, jo només vull deixar més o menys clar amb aquesta entrada el que m’agradaria que fos una escola per a totes les nenes i nens segons el meu punt de vista. I no el que és, molts cops degut a una manca de formació i informació.

Aprofito per dir-vos que m’agradaria saber de les vostres experiències i situacions, em podeu escriure directament aquí o deixar un comentari al final de l’entrada.

**“una de las condiciones previas, es la presencia: cuando un grupo de personas no está en la institución, ésta no se ve en la necesidad de adecuarse a ese colectivo. Esto cobra especial relevancia hoy porque estamos en un momento crítico, ya que muchas familias están siendo “invitadas” a abandonar las escuelas comunes porque no van a ofrecerles lo que sus familiares necesitan.

Algunas de estas familias se ven forzadas al cambio; otras asumen que es lo mejor, porque son profesionales quienes lo indican, y “eligen” la educación segregada. Es evidente que en ninguno de los casos se trata de una elección, sino de un condicionamiento férreo. El caso es que demasiados niños y niñas son dirigidos a modalidades de escolarización excluyentes, ya sea en aulas específicas dentro de los centros ordinarios o en centros de educación especial, y esto es inadmisible”.

Esta molt instaurada la idea que l’educació segregada o en escoles especials és el millor per als nostres infants, deguda a una atenció més individual i professional que poden rebre: millor rati de nenes i nens per aula i especialistes per oferir tot allò que no ofereixen a les escoles. M’he trobat moltes mares que ho creuen i ho defensen, són opinions i realitats molt respectables i, amb els anys, he aprés a no imposar a aquestes mares la meva manera de pensar com a única. Però em segueix fent mal escoltar segons quines opinions sobre l’escola inclusiva.

És un fet massa comú trobar-nos els familiars pressionats directa o indirectament a triar una escola compartida o una escola d’educació especial, com quelcom que ajudarà a l’atenció dels nostres infants. Una atenció que segons se’ns diu i se’ns recorda, dia rere dia, no es dona a l’escola ordinària degut a la manca de recursos i als ratis de més de 25 nens i nenes a les aules.

Els arguments en que es basen pel canvi sempre són molt atractius, però amaguen la ineficàcia de la mateixa escola que els atén i és la resposta a no saber adaptar-se i preguntar-se que s’està fent malament des de la mateixa institució. Molts cops un canvi de metodologia ajuda als nostres infants i a la resta de companys de l’aula.

La formació i el canvi de visió sobre els petits etiquetats és imprescindible per a donar cabuda a aquestes nenes i nens que no volen més que el que és el seu dret: aprendre i gaudir com la resta d’infants.

Jo vull que la meva filla creixi amb infants de la seva edat, que se’ls trobi pel carrer i la saludin, vulguin jugar amb ella, no la “mirin” quan repeteix 5 vegades com et dius i que l’estimin com és. I que ella els estimi a ells com són. No vull que creixi aïllada ni separada del món que es trobarà dia a dia quan surti de les portes de casa. Tan dificil és d’entendre?

** “el cambio de lo que hemos entendido por escuela, para que pueda dar cabida a esas personas que han sido excluidas de ella hasta tal punto que cuesta pensar que tienen un idéntico derecho a ejercer la ciudadanía desde la infancia, aprendiendo, participando y siendo reconocidos junto al resto de compañeros y compañeras. Por tanto, tenemos el reto de garantizar la presencia, pero para que esta presencia sea real es necesario que no pensemos en la escuela ordinaria ni en la escuela especial, sino en una nueva escuela que supere esta división tan violenta y dolorosa.

El dret d’una educació equitativa és per a tots els nens i totes les nenes. Hem de deixar de veure’ls com infants amb una etiqueta penjada i mirar què és el que necessiten i que s’està fent que no funciona.

Les mestres han de ser capaces de donar resposta a tota la diversitat dins de l’aula, les mestres d’educació especial haurien de donar recolzament sempre dins l’aula i no enfocar-se només a la nena o nen amb diversitat, sinó a tota l’aula on hi ha aquest alumne.

Hauríem de canviar la visió de diversitat/dificultats d’aprenentatge per possibilitats d’aprenentatge i veure de què són capaços els nostres infants, sense topalls.

S’han de personalitzar al màxim les tasques d’aprenentatge i no individualitzar-les.

Per tant, la formació inicial i permanent haurà de ser sempre necessària.

Entenc que pot semblar que demanem massa, però totes estem obligades a reciclar-nos, a formar-nos i millorar a la feina en funció del que ens anem trobant i del canvis que vagin sorgint. El reciclatge i les ganes de millorar a la feina haurien d’estar sempre, si no sabem alguna cosa, aprenem fins que ens en sortim. Amb l’educació és el mateix.

**“las adaptaciones curriculares (que son entendidas casi exclusivamente como significativas e individuales) son la herramienta de la que se ha servido el sistema escolar para continuar sin ser cuestionado.Sirven como colchón para evitar la transformación de la escuela, porque vuelve a culpabilizar al niño o a la niña de lo que le ocurre.Por eso, se hace un plan específico únicamente para ellos (como si la diversidad se pudiera entender en la dicotomía normal / anormal) que además es devaluado: los aprendizajes bajo adaptación curricular significativa se entienden menos valiosos que los del resto del alumnado.

Tanto es así que en la mayoría de los casos no permiten la titulación en la educación obligatoria. Esto es completamente injusto, pervierte las relaciones académicas y sociales, baja las expectativas, es ineficaz… y, además, lo hacemos con nocturnidad, porque a menudo omitimos que esta adaptación será un obstáculo para la titulación. Y lo hacemos así porque a los profesionales, en nuestro fuero interno, nos avergüenza esta parte de lo que hacemos.

Nuestra tarea es educar, no clasificar a la infancia. Lo uno es encomiable, lo otro deplorable. Todo niño y toda niña tiene que titular en la etapa obligatoria. Por tanto, tenemos que cuestionar y trascender las categorías escolares que nos impiden pensar que una niña o un niño (cualquiera) no tiene derecho a aprender con los demás y a ser reconocido como el resto.

Los impedimentos no están en sus cuerpos ni en sus historias personales, sino en lo que entendemos por discapacidad, la normalidad que estructura nuestra mente y prácticas, los tiempos y espacios escolares, la división del conocimiento en asignaturas, los niveles, las clases, etc. Las escuelas que están rompiendo estas estructuras son esperanzadoras. Se trata de flexibilizar el sistema, y no de esconderse detrás de las ACIs.”

Hi ha molta opacitat entorn les famoses adaptacions curriculars, uns et diuen una cosa, altres una altra. El que tinc clar és que són l’excusa per estigmatitzar per sempre als nostres infants. Per molt que ens diguin que són revisables i es poden treure a futur, són més obstacles que posem a aquests petits que lluiten dia a dia per aprendre com la resta. Com diu el Nacho, tota nena i nen ha de titular a l’etapa obligatòria, sinó és que no s’està fent la feina correctament i els que haurien de vetllar per la seva inclusió i futur en l’àmbit educatiu no ho fan del tot bé.

De qui serà la responsabilitat que no puguin aconseguir la titulació OBLIGATÒRIA? Una nena que es comunica diferent no té el dret a aprendre i ser reconeguda com la resta pel seu esforç diari?

Ara us deixo amb més cites de l’entrevista que no calen cap altre comentari per part meva.

** “No se puede hablar de un único problema:la inversión en educación, la importancia que se concede a esta transformación de la escuela, la formación inicial y permanente del profesorado, la concepción de la orientación escolar y la aún sesgada visión mayoritaria de la discapacidad desde el modelo médico, los sistemas duales de educación ordinaria y especial, la tendencia a la homogeneización en las escuelas y a la estandarización de políticas educativas homogéneas dictadas por organismos económicos…”

** “Esas transformaciones necesariamente pasarán por la reclamación de recursos, profesionales, formación, etc., pero no únicamente. Hoy mismo estamos cada uno de nosotros en disposición de transformar parte de nuestros esquemas de pensamiento, de nuestras prácticas, de nuestro posicionamiento respecto de un derecho humano fundamental que está siendo violentado.

Y esto está ocurriendo en nuestras escuelas, que deberían ser espacios para la defensa a ultranza de la infancia. Necesitamos movilizarnos más como colectivo, y contar con el resto de la comunidad para exigir lo que corresponde a un sistema educativo.

¿Tiene derecho una persona a educarse y socializarse junto a los demás niños y niñas de su contexto? ¿Y si esa persona, por ejemplo, no habla? ¿Pierde ya ese derecho? ¡No puede ser!”

** “necesitamos pensar el currículum, las metodologías y la organización escolar en formas más flexibles, que permitan respetar y valorar a los diferentes ritmos de desarrollo y aprendizajes de todo alumnado.

Y esto requiere transformaciones, pero también hay que advertir algo: hay centros y docentes que ya lo hacen. Es decir, que se puede hacer; que es pedagógicamente deseable, ya que solo aprendemos de las diferencias; y que además es un imperativo legal. El sistema escolar está ética, pedagógica y legalmente obligado a transitar este camino.”

Desitjo que aquesta entrada serveixi per reflexionar: què s’està fent, què volem i què s’hauria de fer per millorar.

Es tracta d’un futur millor per uns infants que no saben res més que gaudir, jugar i aprendre dia a dia. Els ulls de la diferència els posem nosaltres.

Vull acabar amb una última cita d’un altre article, aquest publicat al seu Bloc (que us recomano seguir), títulat “Carta a una maestra”:

Ojalá nuestro hijo pueda seguir aprendiendo tanto contigo, sin que eso signifique que pueda pensar que vale más que nadie; y que cualquiera de sus amigas o amigos no se sienta jamás por debajo de él. Porque todos tenemos unas capacidades que celebrar, estimular y disfrutar, algo que está necesariamente alejado del acto de medir.

Muchas gracias por tu buen hacer, y perdona nuestras inquietudes, que como padres no sabemos remediar. Un abrazo”

Anuncis

CARTA DE UN NIÑO CON TDAH

Aquest escrit és llarg. No és meu, de fet, si algú coneix l’autora o autor que m’ho digui i ho posaré.

Estic convençuda que us ajudarà a entendre pel que passem moltes nenes, nens i les seves famílies.

Hola !!👦👧

Soy un niño con TDAH y puedo llamarme Pablo, Juan, Ángel, José, Andrea, Luis, Mia. Mi nombre no tiene importancia.

Soy un niño o niña de aspecto normal, con una inteligencia normal y, sin embargo, tengo problemas. Si me permites, quisiera prestarte mis zapatos para que, por un momento, andes con ellos y sientas lo mismo que yo siento.

A mis dudas de niño: quién soy, qué quiero, adonde voy, se une la angustia y el desasosiego de no entender por qué soy como soy.

He pasado mucho tiempo pensando (en realidad, me lo han hecho pensar) que soy vago, mala persona, tonto e incluso cosas peores; creyendo que mis padres no me quieren como a mis otros hermanos porque soy todas esas cosas y sintiendo que mis profesores me odian por lo mismo Me pregunto, porqué aun esforzándome, no soy capaz de conseguir lo mismo que los demás. Sé que no lo parece, pero me esfuerzo, aunque los resultados no sean muy satisfactorios.

Me siento tan defraudado que, a veces, incluso he pensado que nada merece la pena. Cuando mis papas en casa, desesperados porque no soy capaz de acabar las tareas o parece que les vacilo o tengo todo hecho un desastre, me riñen y me castigan, lloro. Lloro por mí y lloro por ellos. Cuando mis profesores, también desesperados porque no llevo todos los libros, o no copio todos los deberes o interrumpo la clase, me riñen y me castigan, lloro. Lloro por mí y lloro por ellos.

Cuando en el parque o en el patio de la escuela me apartan de los grupos de juegos; cuando no me llevan de excursión con el resto de mis compañeros; cuando oigo comentarios sobre mí como si yo no estuviera; cuando los oye mi Mama y miro su cara, lloro.

Así voy creciendo, dolido por dentro, enfadado con el mundo. Sintiendo la misma decepción, el mismo hastío y sensación de fracaso que sienten los que me rodean, sintiendo que no soy nada, que no valgo nada. No me gusto mucho.

Convivir conmigo es duro. Lo sé porque yo estoy conmigo 24 horas al día, todos los días, sin comprender por qué soy así y porqué, a veces, hago lo que hago aunque no quiero hacerlo. Intento disculparme, aunque sin éxito, porque la disculpa acaba en un llanto incontenible, una rabieta insoportable o unas cuantas frases con poco sentido.

¡Cuánta soledad!

Sin embargo, no soy malo, ni tonto, ni vago, ni sinvergüenza. Me han dicho que tengo TDAH y eso me ayuda a conocerme mejor, a quererme un poquito más, porque ahora sé qué me pasa. Solo soy diferente, y eso me da esperanzas.

Entiendo que hay situaciones peores que la mía, que no soy el único que tiene necesidades pero las tengo y quisiera manifestar mis disculpas y agradecimientos. Pero antes, quisiera empezar por pedirles las cosas que creo que necesito.

A mi familia. Que acepte lo que tengo. Que sean conscientes de que su esfuerzo como papas va a ser mayor que el de otros papas. Que aprendan qué es el TDAH. Que busquen información y apoyo. Por favor no entiendan mi trastorno como un salvoconducto para justificar todas mis actitudes, así no me ayudan.

A mis maestros. Que me acompañen en la dura tarea de aprender y me la faciliten, porque yo quiero aprender, solo que a veces no puedo. No les pido que sean blandos, solo les pido que sean justos con mis características.

A mis padres y maestros. Que sean un equipo. No se juzguen los unos a los otros y menos en mi presencia. No me manden mensajes contradictorios porque entonces no sabré cual es el camino. Al sistema educativo. Que facilite a mis docentes los recursos necesarios para mi formación y establezca un protocolo de atención a mis necesidades para que sepan qué y cómo hacer cuando me encuentren en sus clases. Si no establecen unas pautas comunes, sea quien sea mi profesor, sea cual sea mi curso, mi vida académica puede convertirse en una montaña rusa y tendré muchas posibilidades de fracasar.

Al sistema sanitario. Que sea serio en sus criterios diagnósticos y que no tenga que peregrinar de consulta en consulta para saber qué me pasa. Que tome conciencia del coste económico que supone a mi familia la medicación y me facilite una buena atención psicoterapéutica en la que aprenda a manejar mis rasgos. Yo no quiero tomar pastillas porque sí. Cuando mi diagnóstico es bueno y claro, se evita que otros lo cuestionen y nos facilita a todos saber qué podemos hacer.

A la sociedad en general. Que se informe y se sensibilice. Si me juzgas, si juzgas a mi familia desde el desconocimiento, nos aíslas. A todos en general. Solo pido que me den una oportunidad.

Y ahora las disculpas

Para mis papas y hermanos por haber sido la causa de tantos quebraderos de cabeza. Ahora sé que siempre me han querido aunque no he sido un hijo fácil, pero estoy aprendiendo a serlo. Lo intento con todas mis fuerzas y los quiero mucho.

Para los papas de mis compañeros, amigos a mi familia en general tíos, primos, hermanos por si algún día hice algo que les lastimara o dañara perdón de todo corazón porque en ocasiones no pienso lo que hago y lastimo a los demás con mis corajes, enojos y mis impulsos.

Para mis maestros por haberles hecho sentir que los retaba; que los ponía en evidencia delante de toda la clase. Estoy intentando ser un mejor alumno, lo intento con todas mis fuerzas y los respeto porque ahora entiendo que de lo que ustedes me enseñen hoy depende mi mañana. Es posible que siempre no lo consiga pero no dejaré de intentarlo.

Y mi más sincero agradecimiento:

A quienes aun no comprendiéndolo lo intentan y a los que lo intentan y no pueden. A quienes se esfuerzan por enseñarme en la forma en que yo soy capaz de aprender.

A todos los investigadores que se preocupan por saber más y mejor qué me pasa. A las asociaciones que trabajan en favor de las personas con TDAH. A las instituciones que, a pesar de la crisis y de los recortes presupuestarios, guardan un poquito para mí.

A todos aquellos que aún dudan de mí trastorno, a los que se esconden tras el sistema, a los que me rechazan porque soy una carga, a los que no me dejan ser su amigo porque soy molesto. A todos ustedes gracias, porque tengo la esperanza de que su mirada será más amplia, más comprensiva y a partir de hoy estarán ahí cuando los necesite…

Millones de gracias a mi familia y amigos, que han aprendido a enseñarme, corregirme y quererme como soy. Agradezco su presencia, que hayan escuchado mis palabras, y me hayan permitido mostrarme por dentro.

Hoy son muchas personas que me ayudan a superar mi TDAH, están conmigo y me alegro de su compañía, porque hoy, con ustedes, me siento menos solo.

Y ahora, por favor, devuélveme mis zapatos

Avui fas anys

Sis anys d’aprenentatge.

Sis anys de descoberta.

Sis anys d’amor infinit.

Vas venir per trepitjar fort, un sentiment que mai imaginaria, un amor pur.

Avui miraves els àlbums de quan eres un nadó acabat de néixer. Ara ja ets una nena, ha passat molt ràpid. Sempre orgullosa de veure les teves petites i grans passes.

Et vaig estimar des de sempre, i t’estimaré per sempre petita meva.

Moltes felicitats petita!!! Segueix amb aquest somriure que a tots ens enamora!

T’estimo

 

Em desperto i no em reconec al mirall

Avui 21 de setembre és el dia Mundial del Alzheimer.

Avui no us parlaré de la petita.

Avui us deixaré una informació d’una malaltia que toca amb força la nostra porta.

Avui vull fer visible l’Alzheimer.

Des de Fundació Ace ens fan arribar el següent vídeo “Regala Memòria”

I la següent acció de conscienciació:

Entre les diferents accions de divulgació organitzades per Fundació ACE al voltant del Dia Mundial de l’Alzheimer, destaquem l’acció solidària que tindrà lloc el mateix divendres 21 de setembre a l’Illa Diagonal sota el títol ‘Regala un record, regala memòria’.

La iniciativa, que compta amb la col·laboració de l’Illa Diagonal i Instax de Fujifilm, consistirà en una acció simbòlica en què, totes aquelles persones que vulguin participar, es podran fer una foto instantània i escriure-hi un missatge al voltant de l’Alzheimer. Al final del dia, totes les fotografies i missatges acumulats s’exposaran en un gran mural on es podran veure tots aquests records solidaris. Amb aquest tipus d’accions, Fundació ACE vol posar en valor els records i la memòria i sensibilitzar la societat en la lluita contra la malaltia.

Esteu tots convidats a participar

Fundacio ACE

Quan no puc més

Quan tens una nena que tot just ara comença Primària. Que als dos anys no deia cap paraula i tampoc comprenia res del que li deies. Que gràcies a nosaltres (pare i mare), el munt de diners gastats en teràpies privades i la nostra gran implicació per no posar-li topalls, aconseguim que parli i comprengui moltes de les coses tot i que amb dificultats evidents.

Quan 45 minuts de cdiap fins els 5 anys sense saber que treballaven amb ella i sense que li volguessin passar un test en condicions.

Quan apostem per l’escola ordinària i inclusiva. Lluitem per ella des del primer moment i pels drets de la nostra filla. I ens trobem que la feina de les mestres és la què és, deguda a la no formació que tenen, no per la manca d’interès i implicació, de la que n’estem molt contents.

Quan se’ns diu des de l’Eap que se li farà un PI perquè esta molt lluny dels objectius de la resta.

Quan reclamem CREDA des de p3 i ens diuen que és impossible.

Quan demanem des de p4, recursos i/o assessorament de l’escola d’educació especial per fer dins l’aula de l’escola i se’ns mira amb cara rara perquè no saben ni que es pugui demanar.

Quan al juny d’aquest any (finals de p5) ens diuen que demanaran CEEPSIR.

Quan preguntem (fa dos dies) pel CEEPSIR, i se’ns informa que no el tindrà.

Quan proposem a l’escola la opció d’entrar una logo 45 minuts un cop per setmana al temps de migdia per a que pugui tenir aquesta teràpia en un entorn que l’ajudi a generalitzar i faciliti l’aprenentatge. I creuem dits per a que accedeixin…

Quan tot se’ns nega. Quan tot és massa difícil. Què ens queda a les mares i pares?

Quan la resposta del Consorci és de “pilotes fora”.

Tornem a començar? Em voleu dir que ens queda per fer?

Tinc una filla que aprèn si saps com ensenyar-li, si t’adaptes a ella i no ella a tu i amb la que sempre confiarem. Jo la conec, sé que podria funcionar i què no. No podem dir el mateix d’aquest sistema educatiu i tot el que el rodeja.

I, evidentment, no s’acaba aquí la meva lluita… però avui estic esgotada.

Molt farta de sentir que bé es fan les coses gràcies al Nou Decret, què bé que aposta el Consorci per l’escola inclusiva i per a tothom. Què boniques són les paraules escrites o dites quan la realitat és ben diferent.

Porto 4 anys reclamant el que hauria de ser i no és. Porto 4 anys movent-me per al que és just per ella, per la meva filla, però només els que passeu com nosaltres per aquí, podeu saber del que parlo.

Però sí. He de ser forta. Per la meva filla, per mi mateixa i per una família on comencem una altra lluita en paral•lel, la del Alzheimer.

Avui a baix. Demà tornem a pujar.

Iniciem Primària

Comencem etapa nova, Primer de Primària. Tothom m’avisa del canvi i del nivell d’exigència que se li demanarà a la petita. Una pregunta que m’han fet uns quants cops aquest estiu: Primer, ja?? (Amb cara de pànic!) Doncs, sí. Després de P5 ve Primer o m’he perdut alguna cosa? Com voleu que estigui jo el primer dia d’escola… doncs nerviosa!

Em volen aconsellar, però sempre tenen la mirada posada en la seva maleïda genètica i en les dificultats de caire més acadèmic.

La Laia és molt més que una duplicació. A mi em preocupa que no tingui amics, que no es diverteixi a l’escola, que no jugui i gaudeixi, que no la vegin distesa, xerraire i alegre com la coneixem nosaltres. M’angoixa pensar que pugui tenir pors que li provoquin angoixa i no tingui ningú que l’entengui i l’ajudi a parar-les. Em neguiteja no saber que farà, si no entén que fan els altres, o si algú se’n riurà d’ella i no ho entendrà o no sabrà què dir. Fins i tot em preocupa, saber si a l’escola l’ajudaran com ella necessita, dins l’aula amb els altres nens i nenes. I saber si podrem fer entrar als terapeutes per a una teràpia més efectiva dins del seu dia a dia on tots anem a una.

M’agradaria que el seu primer dia d’escola estigui ple d’abraçades, de petons, de riures. En definitiva, de màgia pel retrobament amb els seus companys i companyes, amb les seves amigues i amics.

Com veieu les meves preocupacions van molt més enllà de les tasques purament acadèmiques. Són fruit de conviure en societat.

Una societat que desitjo que obri els ulls a la diversitat, més enllà d’un diagnòstic i recolzi tot el que necessita una petita, a la que des dels 19 mesos, se li exigeix que entengui un món que no la sap veure més enllà de les seves mancances.

Com us he dit molts cops, la petita és molt intensa en tot. És el seu caràcter, una mica com el meu…

Les que em coneixeu ja sabeu dels meus alts i baixos, la meva vida es mou entre la il·lusió pels avenços i la frustració per la incomprensió o la por per no arribar a tot.

La meva lluita anirà encaminada sempre a fer arribar a tothom, què és la inclusió i perquè no volem la integració però, sobretot, per fer veure la necessitat i el dret a ser feliç i ha gaudir de moments únics i brillants com totes les nenes de la seva edat.

Desitjo, de tot cor, que totes les nenes i nens puguin començar un nou any escolar ple de tot el que vull per a la meva petita.

Pd: Amb ganes i nervis de veure-li la cara en sortir del seu primer dia a Primària.

Setembre i els canvis

Porto uns dies comentant pel Facebook i Instagram que venen canvis.

https://instagram.com/p/BnRKdMhBNyCn5H0Ns88vzjDiPIr5QLK9q5SUiQ0/https://instagram.com/p/BnStu4Th9pDgoGBBmrjZdRYqPFkmEGWzGMHY7k0/

Setembre és època d’adaptacions, deixar les vacances i tornar a la rutina sempre se’m fa dur.

Aquest any per diversos motius. Per un canvi en una de les teràpies, hem deixat Coadi i agafem logopèdia, amb la idea d’estimular al màxim la producció del llenguatge. Encara no hem començat, però ja us aniré explicant què tal.

L’altre motiu, l’escola i el pas a primària. Com cada any ja m’he posat en contacte amb la direcció per veure si podem tenir reunió prèvia i, si com a excepció, la Laia pot anar abans a conèixer l’espai. Aquest any, està plegat de canvis i tantes modificacions de cop (entorns, mestra, pati, monitors, exigència,…) podrien resultar un excés massa gran d’estímuls per pair de cop. I això sempre té com a conseqüència la seva saturació i aparició de conductes disruptives. Ella ho pot passar malament i l’ideal seria evitar-ho el màxim possible.

L’escola ha de ser un entorn on tot flueixi harmoniosament. Sé que a vegades és difícil, l’escola i les mestres han de preparar moltes coses però, com a mare, em veig amb la obligació d’intentar facilitar el màxim aquests primers dies a la petita, ja que per ella anar a l’escola sempre ha estat una alegria i tants canvis de cop poden marcar molt la seguretat i el seu nivell d’adaptació.

Com cada any desitjo que amb l’escola la comunicació sigui fluida i cordial. Sé que el traspàs que farà la mestra de l’any passat serà molt bo i acurat, l’ha conegut moltíssim, però pautes de com distreure-la quan tingui un dia complicat o com captar la seva atenció o com ha passat l’estiu seria ideal comentar-les abans de l’inici.

Pel que fa a nosaltres, en uns dies ja començarem a explicar-li els canvis i a adaptar l’horari d’anar a dormir. Amb calma per començar el millor possible aquest nou curs escolar. I, com sempre, orgullosa dels seus avenços i de ser com és!

Silvana Corso a Barcelona. Us la perdreu??

Quan vaig començar amb tot el tema de la diversitat de la Laia, per casualitat vaig topar amb aquest vídeo de la Silvana Corso.

Seguidament vaig contactar amb ella. Vam estar parlant via missatges i sempre ha estat molt propera. Em va enviar el seu llibre, on parla de la seva filla Cata i que em va fer emocionar.

No sabria com explicar-vos el que em transmeten els seus vídeos i les seves paraules.

La seva visió de l’educació i la seva lluita pels drets de totes i tots és sempre des de l’optimisme. I l’energia que transmet és contagiosa.

Sempre hem mantingut algún contacte, la segueixo i veig com viatja arreu explicant el que sí és possible.

L’esperava l’any passat a Barcelona, per unes jornades sobre l’Escola Inclusiva, però no va poder ser. I quan em va escriure per dir-me que venia a l’Estat aquest Octubre, em vaig emocionar i vaig contactar amb Educatio.

Gràcies a la gran gestió d’Educatio, la Silvana vindrà a Barcelona el 23 d’octubre i jo ja tinc reservada aquella tarda a la meva agenda per abraçar-la i escoltar-la atentament.

Us recomano que us apunteu a la Conferència que farà el dia 23 d’octubre a partir de les 18,30 a Barcelona i si sou professionals o mestres també.

Es tractaran temes tan interessants com els següents:

Contingut de la conferència

▪ Atenció a la diversitat de l’alumnat.

▪ Inclusió educativa. Com portar-la a la pràctica?

▪ Característiques de l’escola inclusiva.

▪ Flexibilitat, adaptació i accessibilitat del currículum.

▪ Planificació diversificada i disseny universal de l’aprenentatge.

▪ Anàlisi d’estratègies que afavoreixen la implementació d’un currículum inclusiu i flexible. Els estils d’aprenentatge davant la planificació de l’ensenyament.

▪ Representació social de la discapacitat.

Gràcies a Educatio per fer-ho possible.

Enllaç per inscriure’s:

https://educatiocat.wordpress.com/2016/07/06/conferencia-silvana-corsi/

Com van les vacances?

Avui no volia deixar passar el dia sense dir-vos que estan sent unes vacances ben diferents a les del any passat.

Des del primer dia la Laia esta tranquil·la i hem deixat enrere els crits i rabietes del any passat. No tot és perfecte, us mentiria si us digués que no té dies més sensibles on els crits, esgarrapades i estirades de cabell estan presents. Però si que és cert, que estem gaudint molt d’aquest estiu amb ella. El fet que entengui, parli més i millor segur que ajuda.

Us comparteixo un vídeo que he fet d’aquests 11 dies de Càmping. Han estat un dies on hem fet coses com:

  • Caminar fent petites excursions. A ella no li agrada gens caminar i molts cops acabem duent-la a coll per evitar el que pot acabar sent una rabieta.
  • Molta piscina. No li agrada gens enfonsar el cap dins l’aigua i hem aconseguit que ja es tiri dins la piscina sense posar el cul a terra i que posi el cap dins l’aigua.
  • Algunes amistats, sobretot, la Júlia a qui recorda cada dia quan juguem a algun joc de taula. Vam tenir molta sort de tenir la seva família al costat de la nostra caseta!
  • Conviure amb animals sense tenir-los por, sí, respecte. I “enamorar-se de la Bonica, un dels cavalls del càmping.

Ara a seguir amb la mateixa línia i continuar gaudint d’aquest estiu!

Aquí us deixo aquest vídeo!

I, a vosaltres, com us proven les vacances?

 

Mirem enrere III

Sembla que faci res que començaves P5! Deixàvem enrere un estiu ple de rabietes i crits. No et puc negar que estava molt, molt cansada anímicament. No sabia com encaixaries un curs nou amb major exigència. I, ara, petita ja l’has acabat i encarem unes vacances i l’inici d’una nova etapa: el pas a Primària.

Ha estat un any on has tingut molts «ulls» pendents de tu. Però ara mateix no em veig amb cor d’explicar-ho, serà en una propera entrada.

Sempre he pensat amb la inclusió, i tinc clar que lluitaré per aquest dret. Actualment, estem lluny d’arribar-hi però, poc a poc, la mirada va canviant i això és el principi per anar pel camí de la millora educativa.

Sóc molt conscient que manca molta formació d’atenció a la diversitat i hem de canviar el paradigma. Hem de deixar de veure’t com una nena amb una discapacitat (la paraula en sí ja és horrible).

Ens hem de treure les ulleres on la diferència es percep com quelcom inferior, no m’agrada veure com et miren amb cara de pena. Tu lluites cada dia per ser una més, sense prejudicis. Necessites que els que t’envoltin aprenguin a adaptar-se, com s’adaptarien amb una nena que no hi veu o que no pot caminar. Res més.

Sí, has tingut la mala sort de patir una malaltia rara, que et fa conviure en un món que no esta preparat per acceptar les diferències. Un mon que busca la competitivitat i la homogeneïtzació. Quan el més bonic és viure com vols i sé qui vols ser, sense por a ser apartat.

Tu ets única. Intensa en tot el que fas i amb tothom qui et coneix. Durant aquests cinc anys de vida ja has pogut compartir estones amb molts adults diferents: família, terapeutes diversos, mestres, metges, especialistes, monitors, amics, coneguts, etc.

Estic convençuda que els que et volen conèixer i t’han conegut, t’estimaran sempre. Ets diferent, com jo ho sóc. Ets especial, tan especial com ho pugui ser qualsevol altra nena de 5 anys. Però, sobretot, tens un gran cor i vius sense saber que és la maldat.

Vull que sàpigues que durant la teva vida et creuaràs molta gent. Algunes t’entendran, d’altres potser no, aquestes allunya-les i queda’t amb totes i tots els que et deixen ser com ets i t’estimen per ser-ho.

En aquest escrit la idea era parlar-te de la teva mestra de p5. Aquesta persona amb qui has tingut la sort de topar i a la que estimes amb bogeria.

T’he de dir que la mestra amb qui has gaudit tantíssim aquest any, amb qui has compartit moltes estones, amb qui has dormit a les colònies i amb qui has ballat one way ticket, ha estat el millor de tot aquest curs escolar.

Aquest any has tingut la sort de conèixer i compartir el dia a dia amb una gran persona, sé que no la oblidaràs mai. Vindran més, és llei de vida i has d’evolucionar i créixer, però les persones especials com ella, que et toquen el cor, mai les oblidaràs.

Veig com mires un vídeo on sortiu les dues i no pots parar de somriure. Observo com s’il·lumina la teva carona al veure-la, no calen més paraules, ja ho dius tot. I també sé que totes dues en sou conscients.

Sé que ella ha fet tot i més per a que progressessis dia a dia, t’ha valorat i ha fet pinya per a que els companys continuessin aprenent de tu i tu d’ells. Com molt bé diu al teu informe, saps molt més del que demostres en paper o verbalment.

Sé que et costarà tornar el primer dia d’escola i que no et rebi de bon matí amb una abraçada i un petó. Tu petita ho saps millor que jo, i sé que si m’ho poguessis dir, em demanaries tornar-la a tenir de mestra l’any vinent. Ho sé. Però com et deia abans, toca mira endavant i evolucionar. T’hauré d’explicar abans de començar el nou curs que no serà més la teva mestra, però sí algú molt especial a qui continuaras veient.

L’escola la fan un conjunt de persones i has tingut la gran sort de trobar-te amb dues grans mestres aquest any.

I com cada any, li vaig escriure una carta al finalitzar el curs, et copio només les últimes frases:

Gràcies pel teu afecte infinit i generositat, per estimar-la com és i per educar-la des del cor.

L’has conegut, l’has acompanyat, l’has guiat, l’has cuidat, l’has respectat, l’has educat i, ara, toca distanciar-se. Però l’empremta que l’hi has deixat romandrà per sempre.

Gaudeix de les vacances petita i segueix gaudint de la vida.