Avui voldria trencar amb les xarxes invisibles que ens separen.
Maleïda muntanya russa.
Veníem d’una bona època, la peque relaxada i tranquil·la, un estiu com feia anys no recordava.
És cert, que jo m’he distanciat de la part mama-terapeuta i he gaudit d’ella i, sobretot, d’estones per mi.
No he deixat de jugar pensant com reforçar-la, però ja no tinc la neurona sempre pensant què fer i què canviar per millorar. Tot i que sempre em venen moments en què penso, si hagués fet això o si fes això altre…
El fet que hi hagi temes que encara ens costen molt, com la lectoescriptura, és molt frustrant. Sobretot per ella, però també per mi, que cada dia penso que fer o què no, per veure què li pot anar millor.
Sé que una part de l’adquisició de la lectura és el temps. Ella madurativament és més infantil, ho tinc molt present, però passen els dies i no puc evitar que les meves neurones continuïn rumiant.
L’any passat vam aconseguir fer un treball d’autonomia i relació amb els companys que va anar molt bé dins l’aula. Aquest any, pel tema de la covid, tot i posar les mesures i distàncies necessàries, no se’ns ha permès continuar amb aquesta feina.
Dies com avui que surt de l’escola aparentment contenta, arriba a casa i explota tota la tensió acumulada, em pregunto que deu passar a l’aula per acumular tanta angoixa.
Molts cops ens diuen que no hi ha hagut res i que ha estat contenta. I, segurament, és cert.
Normalment, no és un fet concret, és la suma de moltes coses que la van frustrant i angoixant durant tot el dia: no entendre un exercici, veure que fa coses diferents de la resta, no entendre un joc dels companys, jugar sola al pati, etc.
Per sort, ara aquestes explosions li duren “poc”. I després es queda com a nova. A qui li queda el cor tocat és a mi, que no sé com ajudar-la. Lluitem en un entorn què ella no entén, que no l’entén a ella i on no ens deixen participar ni ajudar.
Però seguim 💪🏻 #sempreendavant . Ella cada dia va molt contenta a l’escola i per ara és el que més m’importa.
Petits Retalls de Vida 