Aquest any i, concretament, aquest estiu està sent molt dur. Els crits poden amb mi. Que es tiri per terra pot amb mi. I que esgarrapi, pegui o estiri dels cabells pot amb mi.
Cada cop són més exagerades i més constants les rabietes. Res la calma i la única solució és agafar-la per la força i marxar. Si aconsegueixes distreure-la, pot semblar que es calma una estona i als 5 minuts torna a cridar o pegar per qualsevol cosa.
Ha arribat un punt que ja no saps què fer, on anar. El què aparentment pot ser una activitat divertida, acaba convertir-se en un mal son de crits i esgarrapades.
Diuen que el millor es prevenir. La teoria la tenim apresa. Però el dia a dia, està sent difícil. Intentem fer, no fer, escoltar, ignorar, calmar, esperar, respirar fons, parar, … arriba un punt que ja no es pot fer més. O no en sabem més.
Sóc conscient de les dificultats de la meva filla. Sóc conscient que no ho fa volent. En sóc molt conscient, i m’ho repeteixo constantment. Qui voldria passar-se una hora plorant i cridant? Ningú. Sé que alguna cosa no entenem i, sobretot, que alguna cosa no fem bé. Què? Hem provat tot. Hem estat constants amb les pautes donades. No ens en sortim. De moment, no ho aconseguim.
La gent que ho veu, uns miren amb cara de pena (no sé si per ella o per mi), altres marxen (els molestem, després de 10 minuts de xiscles constants jo potser també marxaria ) i altres, des de la distància, intenten treure-li ferro. L’estiu, fora rutines. La calor. És una etapa. Us regalo aquesta etapa.
A les imatges que vaig penjant sempre rebo comentaris sobre com n’és de guapa. Ho és. I molt carinyosa. És fa estimar per tots i tots l’estimem amb bogeria. Ella és única. El més important per mi. Per això cada matí quan em llevo penso: avui serà millor.
L’estiu passat va ser genial per treure-li rigideses. Aquest any és molt diferent, portem un estiu de rabietes constants. I jo estic cansada i molt saturada.
Aquest any hem tingut molts bons moments. Però els crits i rabietes viscudes estan marcant un estiu que no imaginava.
Apart, un tema familiar que no ajuda. Sinó que encara t’ho posa més difícil. Però jo intento entendre a tots i posar bona cara. Ho intento.
Aquest estiu em quedo amb les imatges dels moments bons que hem tingut. Que han estat molts. Esborraré de la meva ment tota la resta que tan em pesa avui.
Continuo desitjant que avui, sí, sigui un gran dia.
Petits Retalls de Vida 
Cris, no sé què et puc dir… no sé què et pot consolar… només et puc dir que et donis temps, sé que el present està sent molt dur i no em puc arribar a imaginar pel que estàs passant, però no conec una mare més decidida i forta que tu. T’envio una abrachuchón ben gran! 😘😘😘
M'agradaM'agrada
Gràcies Irene! Sort en tinc de vosaltres i de les vostres abraçades virtuals i físiques 😘
M'agradaM'agrada