Juguem? Silenci, mirades. No bonica, no volen jugar.

Aquest cap de setmana, hem estat fora.

En general, ha estat un bon cap de setmana. Hem tingut estones juntes per compartir, somriures còmplices, jocs, balls, etc.

Però m’ha quedat un regust amarg. Us intento explicar i així entendreu el títol de l’entrada.

La petita està en un moment molt bonic de joc compartit. I volia jugar amb nenes i nens, ella tenia la idea ja des d’abans de sortir de casa i arribar a l’alberg.
Sempre que hem anat a algun lloc ha acabat fent amistat amb algun infant, jugant i entenent-se a la seva manera, ja sigui amb jocs de córrer, de cartes, pintar, cantar o saltar.
La Laia intenta buscar diferents opcions per fer content l’altre i tenir un company de jocs encara que a ella no li interessi el joc, per exemple una pilota o el joc de cartes que va triomfar aquest estiu al càmping. Sempre, hem conegut famílies amb nenes o nens amb qui hem gaudit a les diferents estades.

Com us deia, era tanta la necessitat de trobar companyes de joc que em demanava sortir de l’habitació només arribar. Agafava la pilota o les cartes i corria on sentia veus de diversió. No va parar de buscar amigues els 4 dies que vam estar fora. Ho va intentar fins i tot amb els que estan tranquils llegint o jugant a algun joc amb els seus pares o mares. Amb grans i petits. Ella només volia jugar amb algú que no fóssim nosaltres.

Aquest cap de setmana ha estat amarg en aquest sentit. A l’alberg no ha trobat ningú que veies més enllà del seu somriure i de la seva pregunta “comodí”(ara ha canviat el “què és?” pel “com et dius?”) que repeteix constantment. Veies com la miraven, no li deien res i marxaven, també com reien amb altres nenes i nens o, com simplement, la ignoraven i ella es quedava mirant-se’ls des de la distància.

Crec que us podeu imaginar com m’he sentit i com es pot haver sentit ella. Suposo que també podeu entendre que el dilluns va tenir un mal dia a l’escola, deu ser molt frustrant no entendre per què no volen jugar quan tu ho vols tant.

Els que em seguiu, sabeu de la meva postura vers l’escola. I avui més que mai està clar el perquè.

La Laia potser sembla que no estigui a l’aula però aprèn, potser no al ritme de la resta ni de la mateixa manera però aprèn i, sobretot, intentem que sigui una més. Té amics i amigues, fins i tot té un “noviet” i juga com totes i tots. Amb dies millors i pitjors però com tothom encara que ella no pugui expressar-ho encara adequadament. Ella és part del grup i la diferència d’ella és com la diversitat de tots els que formen l’aula. Ni més ni menys.

Els infants amb els quals ens hem creuat aquest cap de setmana no tenen culpa de veure la meva filla només per les coses que fa o diu, estic segura que mai han tingut l’opció de conviure amb la riquesa de la diversitat funcional.
Quan parlo amb mares que veuen la sortida de l’escola especial com la “salvació” a escala emocional pels seus fills i un lloc on aprendran més… no entenc en quina realitat viuen. No es trobaran com nosaltres en un alberg on els miraran com si fossin extraterrestres? Si topen amb alguna nena o nen de la classe de la Laia segurament tindran sort

Segueixo pensant que està molt mal entesa la societat en el sentit més ampli, on tothom té cabuda.
Si seguim separant, seguiran les nostres filles i fills patint aquests caps de setmana amargs i durs. Si lluitem totes per una escola inclusiva, cada vegada hi haurà menys desconeixement i totes i tots podran jugar junts sense mirades ni riures que fan mal, molt mal.

Per acabar us deixo unes fotos, perquè nosaltres sí que hem gaudit amb la nostra petita.